Edelweis

Montserrat, encara

2008-06-18T20:01:00.003+02:00

Montserrat encara progressa. Al diari Avui d'aquest dilluns passat dia 16, hi ha la notícia que s'ha posat en marxa una nova web on es pot visitar Montserrat virtualment. www.muntanyamontserrat.cat es proposa com a sisè portal d'entrada a la muntanya. Permet accedir a una maqueta virtual en tres dimensions amb imatges aèries que permeten veure , diu, les 900 agulles i moure's pels camins i visitar el monestir. Realment, les noves tecnologies ens permetran "volar" a tots aquells que no tenim la possibilitat de llogar una avioneta i sense more'ns de casa. També s'hi afegiran, amb el temps, els itineraris del llibre del monjo Ramon Ribera i hi haurà la possibilitat d'afegir-hi els "nostres itineraris personalitzats" així com carregar les rutes que ens interessin al GPS.
Pels escaladors, hi podrem afegir les nostres experiències i podrem dir-hi la nostra.
Doncs ja ho veieu; les noves tecnologies ens permetran, d'ara endavant, participar virtualment d'aquesta muntanya i obtenir tota mena d'informació geològica, botànica, de fonts, camins, agulles, etc.
Podríem dir que Montserrat es posa al dia i això és bo. Amb tot, espero que aquest nou portal no faci massificar massa la muntanya i si és així, que sapiguem mantenir un bon equilibri natural tot respectant aquest petit tresor que tant estimem.

Annapurna. La muntanya maleïda?

2008-06-02T16:45:00.002+02:00

Si, ja ho sé. A casa nostra també tenim la Maladeta o als Alps el Mont Maudit i un llarg etcètera. I totes tenen els seus motius per a ser batejades amb aquest qualificatiu.
L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".
Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?
Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.
La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.
L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.
Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.

Pany ens ha deixat

2008-05-15T11:37:00.002+02:00

En Jordi Panyella "Pany" tal com se'l coneixia popularment, va morir ahir al matí després de suportar una curta però fatal malaltia. Tenia 92 anys. La seva vida muntanyenca va transcórrer, sobretot, al llarg de la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i el seu caracter fort i emprenedor, va fer que aconseguis obrir moltes vies d'escalada a diferents massissos: Montserrat i Pedraforca especialment, però també Riglos, Pirineu...
Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.
L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.
Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.
Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.
Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.
Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.

"Cels de Zafir"

2008-04-26T12:15:00.002+02:00

Sant Jordi a pilota passada. Llibre nou regalat per la Núria. L'ha encertat!
Si l'altre dia parlava del cinema de muntanya que em retornava a un estat pur de l'alpinisme, avui he de constatar el mateix amb la literatura de muntanya. I és que, l'Eduard Sallent ens ha presentat un nou llibre on aplega les millors aventures himalaienques d'alpinistes catalans. Però no solament això, sinó també les millors experiències humanes d'uns homes i unes dones que són capaços d'afrontar la vida al llindar de la mort. Així de clar.
No puc fer cap ressenya, de moment, del llibre perquè tot just n'he llegit unes quantes pàgines, però ja en veig l'entrellat i, realment, fa molt bona pinta. Només diré que, allò que deia fa uns dies, sobre la puresa de l'alpinisme queda perfectament reflectit al llarg d'aquestes pàgines que he llegit: l'homa davant la muntanya, tal com deia en Pierre Mazeaud en el seu llibre "Muntanya per a un home nu". O també, com diu l'Ester Sabadell en el primer relat en la seva lluita que no decau mentre es recupera a l'hospital: És cert que en els moments difícils el coratge, la força i la valentia surten a la llum d'una forma més visible, però tan sols és això, quan de sobte es nota la teva lluita interna cap a la vida. Però segueixes essent el mateix de sempre, és qüestió d'intensitat.
Prenem-ne nota.

Alpinisme en estat pur

2008-04-09T16:22:00.003+02:00

Al llarg d'uns quants dies i a poc a poc per a digerir-ho, he pogut veure algunes pel·líqules antigues de muntanya, gràcies a un conegut que s'ha dedicat a recuperar-les i subtitular-les en català. És d'grair la feina feta i cal que es reconegui.
El fet, però d'haver-les vist, m'ha fet reflexionar sobretot entorn d'un alpinisme que ja s'ha perdut o que gairebé s'ha perdut del tot. I dic gairebé, perquè encara resten alguns clars exponents d'aquest tipus d'alpinisme. Està clar que, a casa nostra i sortosament, la pel·lícula d'Oscar Cadiach juntament amb els seus companys sobre el K2, ens mostra, una vegada més, aquest tipus d'alpinisme. Però és en les cintes rodades els anys vint i trenta del segle XX, on he trobat reflectit l'esperit veritable de l'alpinisme "en estat pur". Homes i dones entregats a la muntanya, que l'estimen i la veneren, que la respecten i la treballen i, per descomptat, que l'escalen solament amb allò que tenen: les cames i les mans i com a complement, una corda de cànem i un piolet. I res més.
Grimpades i desgrimpades, ràpels acrobàtics, salvaments increibles a les geleres i a les parets, i sempre, per damunt de tot, aquell esperit i aquell amor i aquell respecte que van caracteritzar unes generacions passades que, de ben segur, no es repetiran. Però, no, com he dit abans, encara n'hi han que segueixen, malgrat tot, aquest esperit.
L'Home i la Muntanya, ambdós en majúscules. La superació del repte, de la dificultat i el perill solament amb les poques armes de que disposa l'home, i per damunt de tot, l'amor i la voluntat, la humiltat i la força física d'uns personatges com Dimai i Trenker, Whymper i Carrel, Bonatti i Mesner i molts altres que ens van donar una gran lliçó.
Avui - com deia un malaguanyat escalador català - és l'edat del ferro i només pensem en les escalades que estan "molt ben assegurades"; ja no preguntem si aquesta o aquella via és bonica o és difícil o fàcil. El primer que diem és: "està ben assegurada"?
He pogut llegir últimament en algun foro d'escalades relats de gent incapaços de baixar d'una via d'escola i que han hagut de cridar els bombers per poder-ne sortir sense estar ferits. És que ja no creiem en nosaltres mateixos i en la nostra força per a poder fer front a la muntanya? Tant dependents ens hem fet de tot allò que ens envolta?
L'Home i la Muntanya!! Potser caldria fer una mirada enrera i prendre bona nota d'allò que havíem sigut en altre temps i que ara, amb uns mitjans molt sofisticats i molt més segurs, som incapaços de tornar a ser.

Neu al Berguedà

2008-03-25T16:19:00.003+01:00

Efectivament: El Roc Gran de Ferrús poc abans de posar-se a nevar copiosament.

Hem fet unha bonica excursió des del poblet abandonat de Peguera i hem pogut fruir d'una pau immensa i un paisatge magnífic. El Bergadà té recons increiblement bonics i aquest, al vessant nord dels Rasos, n'és un de molts.

Quan hem arribat al mas enrunat de Ferrús, la boira ha tapat la magnífica paret de La Gallina Pelada i la neu ha fet acte de presència. Ens hem imaginat penjats a la grandiosa muralla, preparant un bivac d'urgència i hem constatat, una vegada més, que per escalar-la s'ha d'estar predisposat tècnica i moralment ja que l'allunyament, la dificultat i la poca solidesa de la roca fan d'aquesta paret un terreny de veritable aventura, res a veure amb qualsevol regió escola. Aquí és on, realment, l'home i la natura s'enfronten cara a cara i la "lluita" resulta més humana i natural que mai. Tal com ha de ser.

Ens ha sorprès la nevada i hem tornat sota grossos borrallons de neu que començaven a cobrir el camí enmig d'un silenci extraordinari, aquell silenci que acompanya les grans nevades i que enforteix el cor juntament amb la presència del company.

Quanta raó tenia en Villalba Ezcay quan deia en el seu "Prec Muntanyenc":

Res és l'home davant la muntanya,

mes si terra a la fi m'he de tornar,

Senyor, vull ésser catalana

d'un indret qualsevol del Bergadà.

Poesia del dilluns

2008-03-09T19:52:00.002+01:00

Avui hem pujat el Montcau amb dia rúfol. Hem enfilat, poc a poc, l'ampla carena fins el cim i no hem pogut veure el Pirineu ni en prou feina Montserrat. Però l'esplai sanitós de la pujada ens ha deixat totalment satisfets.

COLL D'ESTENALLES

Moren les fulles

de l'àlber, a la comella,

en flaire encesa.

Jo ara me n'allunyo,

que sóc flaire adormida.

Miquel Desclot

Aniversari

2008-03-09T19:32:00.002+01:00

Avui hem pujat al Montcau de Sant Llorenç, modesta fita, però simbòlica si es vol. I és que ara fa trenta anys, amb l'amic A.C. vam travessar el desert del Sahara amb el seu "flamant" Dyan 6. Va ser una cosa ben bé improvitzada, una tarda davant la facultat d'història. I és que en aquell temps, no ens ho pensàvem gaire a l'hora de posar en marxa algun projecte. Un parell de rodes de recanvi que vam comprar de segona mà, uns quants bidons de plàstic de cinc litres trets de l'UCI de Bellvitge i ja inservibles (uns per aigua i altres per benzina), una tenda i el material d'escalada. El menjar ja el compraríem pel camí.
Van ser més de quinze dies d'autèntica aventura que, ni de bon tros, ens podíem imaginar. Tal vegada ha sigut la sortida amb més emocions i amb més risc que he fet mai. I avui, potser amb una mica de nostàlgia, però no gaire, ho hem recordat satisfets i si les condicions del país fossin les d'abans, ho tornaríem a repetir, de ben segur. Perquè avui, en general, s'ha perdut aquest esperit d'aventura i la gent busca les coses més fàcils i procura assegurar la jugada i després diuen que "fan esports d'aventura" o que van " a l'aventura" quan ho tenen tot programat i el risc és zero.
El dia que ens vam perdre i un cop perduts vam tenir una punxada a la roda i mentre la canviàvem el gat es va plegar i el cotxe ens va caure a terra, aquell dia al bell mig del desert, el món ens va caure a sobre. Però ens en vam saber sortir...
I només teníem vint-i-tres anys i moltes ganes de veure món.

Poesia del dilluns

2008-02-25T10:06:00.002+01:00

COMIAT

El mot

més breu

serà

sanglot

d'adéu.

No hi ha

delit

enllà

del pit:

el teu

i el meu.

L'anhel

fervent

encés

cremor.

Presó

vivent!

Josep Palau i Fabre

Descans i muntanya (III)

2008-02-25T09:52:00.002+01:00

A la tercera va la vençuda. Aquesta vegada vam decidir anar al Cadí. Feia molts anys que no m'hi apropava i el sol fet de pujar a Estana, em va produir una gran alegria. Vam empareular el dinar amb l'alcalde - amo de la fonda - i vam partir cap a Prat de Cadí. El camí una mica malmenat i bastant ple de neu, el vam seguir amb calma, com si anéssim de passeig. En realitat era una passejada sota un cel gris plom.
Amb una hora i mitja vam ser al tant desitjat prat cobert de neu. La boira cobria parcialment les parets de la Roca de l'Ordiguer i la Roca Verda i la canal del Cristall era ben blanca. L'espectacle era sublim i vam estar-nos una bona estona contemplant el paisatge, tirant alguna fotografia i meditant sobre allò que sempre meditem.
No em vaig poder estar de recitar de memòria uns versos que vaig escriure fa alguns anys tot contemplant, també, aquestes meravelloses parets:

Oh delit d'aquesta vida

tramuntar aquest serrat

i fer els cims que són la crida

que el meu cor sempre ha escoltat.

I haver la neu tan pura

i albirar el blau del cel

tot grimpant per la fissura

i dormir sota els estels.

I abans de la nit calma

tornar a fer el llarg camí

per reveure aquest reialme

de la serra del Cadí.

Descans i muntanya (II)

2008-02-22T13:07:00.002+01:00

A l'endemà, vam anar a l'estació d'esquí de Puigmal. Els que podien esquiar ho van fer amb poca neu, però en bones condicions. Jo em vaig dedicar a caminar fins al peu del Puigmal, és a dir, fins el fons de la vall, anar i tornar. El dia es va anar posant lleig i al final queien algunes petites volves de neu, res de l'altre món.
La visió del Puigmal pel vessant francès em va omplir de records i d'esperança. De fet, és una magnífica vessant per baixar-la esquiant, diria que millor que la de Núria, més dreta i obligada.
Va ser un dia d'impàs, de passejada suau sense desnivell. Per estirar les cames i admirar aquesta magnífica muntanya.
Demà més!

Descans i muntanya (I)

2008-02-21T16:38:00.002+01:00

Uns pocs dies a la Cerdanya m'han permès fer un petit parèntesi i fruir, al mateix temps, de boniques passejades pels entorns.
Diumenge vam pujar al llac de Lanós al peu del Carlit per la seva vessant occidental. La vall, llarga i soleia, l'hem remuntat des d'un revol de la carretera que puja a Puimorens. Tot pujant hem tingut l'ocasió de veure diversos remats de cabirols que, el bon temps i la manca de neu, fan que baixin força avall.
No hem passat del llac de Lanós i prop d'allí hem dinat mentre contemplàvem el paisatge. Cap a mitja tarda, la lluna ha sortit pel darrere del Carlit, gairebé rodona i esclarissada donada l'hora.
La baixada s'ha fet llarga, però portàvem dins nostre la solitud i el vent dels grans espais.

Poesia del dilluns

2008-02-11T20:25:00.000+01:00

Enyoro les muntanyes de tant temps que fa que no petjo els seus camins. Potser algun dia hi tornarem. Cal mantenir l'esperança.

RETORN

(Fragment)

Pujava per tes costes gegantines

on blanquegen les cascades

i negregen els avets;

on la flor de la muntanya

perfumava el meu gran enyorament...

La llibertat dels cims no l'assolia:

restava a vora d'ells.

Joan Maragall

Poesia del dilluns

2008-02-03T18:03:00.000+01:00

Acabo de rebre notícies d'un amic que, de fa molts anys, viu a prop de Madrid, sota la Sierra. I he rebut notícies seves a rel d'unes fotografies que li vaig enviar. Casualment (jo no ho sabia) les ha rebut el dia del seu aniversari - n'ha fet solament 82 - si, si, com ho veieu i us faig saber que aquest estiu passat va fer gairebé sencera la travessia dels Carros de Foc. Aneu-li al darrera!
Doncs em deia que avui, allí a la Sierra no es podia veure ni "Els Siete Picos" perquè la boira ho cobria tot i el dia era lleig i no valia la pena ni sortir a passejar i que les meves fotos (d'una Catalunya rabiosament bonica) li han alegrat el dia. I és que ell també és d'aquí i en la seva època havia fet nombroses escalades i ascensions a Montserrat i Pirineu.
I ja li he dit: que per molts anys ho puguis veure i trepitjar.
I com que hem parlat de la boira a la muntanya i d'aquest dia tan rúfol que també fa avui aquí, he pensat que seria bo trobar per avui i demà i per tota la setmana una poesia sobre la boira. A veure què us sembla. Per a tu amic de Madrid i per a tots els que ho llegiu.

LA BOIRA

(Fragment)

Els faigs la reben fortament calmosos,

i la boira els festeja enamorada

i amb deixos silenciosos

s'hi rebat i els abraça enjogassada.

I a flor d'escorça els besa emperesida

i... bufa el vent, i adéu ! s'estiraganya,

es revolca pels prats i, estabornida,

s'enfila cap el cim de la muntanya.

I esblaima el blau del cel, i allà es destria

amb un caient d'eterna gelosia...

Joan M. Guasch

Poesia del dilluns

2008-01-28T17:19:00.000+01:00

Ha sigut un cap de setmana serè i tranquil. De Montserrat estant, la vista damunt els núvols que cobreixen la plana, era perfecte i clara i abraçava l'horitzó més llunyà. Certament, el Pirineu es mostrava nítid, però despullat de neu. En pocs racons alguna clapa donava el to escaient a l'hivern que no sembla que tinguem. Puigmal,Cadí i, per descomptat el vell Pedraforca es veien mancats del blanc mantell que a hores d'ara els hauria de cobrir. I he pensat que "malaguanyat hivern" tot i que no és el primer amb un gran dèficit de neu, i que els muntanyencs esdevindran pobres d'il·lusions blanques. Qui sap si més endavant es compensarà amb fortes nevades com altres vegades ha passat. Per si de cas aquesta poesia fa nevar, llegim-la amb devoció:

NEVADA

(Fragment)

El cel és gris

com una llosa.

Arreu se posa

la neu. Aixis

que apunta el dia,

els borrallons

dansen, segons

llur fantasia.

Uns de costat

topen i cauen.

Altres s'ajunten

sobre el teulat.

I són els arbres

com uns plomalls

fets de crestalls

de pal·lids marbres.

Guerau de Liost

Poesia del dilluns

2008-01-21T16:37:00.000+01:00

Fa una tarda serena i tranquila. Han dit "els homes del temps" que hi ha inversió tèrmica i això vol dir que, als cims de les muntanyes farà més bo que a les valls. I ho han demostrat presentant temperatures i fotografies amb les boires aclofades a les planes. És el temps que toca fer.
Jo em quedo amb la meva tarda serena i tranquila que miro de la finestra estant: Montseny i Sant Llorenç hi són presents i em pregunto si aviat podré fruir dels seus paratges. Mentrestant, em quedo amb la meva tarda.

TARDA

El rosa pal·lid tendre dels cascalls

ha adormissat la tarda sota l'ombra.

Quin lleu alè d'ombrel·les i ventalls

agita el llac mentre que els núvols voguen.

Per un moment la lluita se m'adorm

i estan d'acord els somnis i la vida.

Tinc a les mans la tarda com un pom

de flors arrodonida.

Josep Junyent

Poesia del dilluns

2008-01-15T17:00:00.000+01:00

En la darrera revista "Mai Enrera" del Club Excursionista de Gràcia, he publicat, a petició dels editors, un article sobre la poesia de muntanya. Vol ser una petita introducció a allò que podria ser un recull de poemes de muntanya. Hi cito una poesia de Conxita Julià que diu:

Anem amun. On la neu és més blanca;

que més amunt som més a prop de Déu.

Damunt la neu, guixats amb una branca,

farem dos noms; ben junts el teu i el meu;

més al cimal, a la creu que hi reposa,

li pregarem que ens guardi dels perills;

i per ofrena, a falta d'una rosa,

farem dos noms. Els noms dels nostres fills.

Edmund Hillary ha mort

2008-01-11T18:53:00.000+01:00

La notícia ha donat la volta al món. Ha mort un mite de l'alpinisme, però sobretot un gran home. La seva carrera alpinística no va ser de les més brillants, cal dir-ho clar, però si que va saber posar-se al seu lloc, és a dir, a costat dels més febles. Els seus amics els sherpes estaran eternament agraïts per la gran obra que ha fet al llarg de molts anys. La creació d'escoles, hospitals, clíniques, camins, aeroports i un llarg etcètera, quedaran per sempre més en un pais pobre on la dictadura d'un rei no ha sabut donar allò que necessitava el poble i en canvi, Hillary si que ho va entendre deseguida i no va dubtar ni un moment i ha estat fins al mateix moment de la seva mort, que s'ha dedicat a fer costat a aquest poble que, en altre temps, li va donar allò millor: l'amistat. Ell els hi ha retornat amb escreix.
Les meves filles, l'any 2000, em van regalar un llibre fantàstic: "Una visión desde la cumbre" una autobiografia d'ell molt ben escrita. Sempre agrairé aquest regal perquè, realment aquesta "visió desde la cumbre" dels anys (i no solament des del cim de l'Everest) dóna a entendre moltes coses més enllà de l'alpinisme. L'humanisme d'aquest personatge ens demostra al llarg de les pàgines d'aquest llibre, com n'és de possible de fer el bé a les persones lluny de protagonismes i vanitats. Tal vegada alguns dels que "manen" n'haurien d'aprendre de tot això.
Diu l'autor en la introducció del llibre: He tenido mucha fortuna, una buena cantidad de éxito y mi parte de desdicha también. Desde que alcancé la cumbre del monte Everest hace más de cuarenta y cinco años, los medios me han catalogado como un héroe, pero yo siempre me he reconocido a mí mismo como una persona de modestas capacidades. Mis logros son el resultado de una buena dosis de imaginación y mucha energía.
Tingui, doncs, des d'aquí el més sincer reconeixement aquest gran home i alpinista.

Poesia del dilluns

2008-01-07T19:59:00.000+01:00

Sembla que amb el nou any renéixen les esperances. Les darreres excursions i la companyia dels bons amics fan, sempre, que l'esperança sigui present. Gràcies a tots els bons amics.
Fa uns quants anys, Miquel Martí i Pol deia en un dels seus memorables poemes:

Desembre fred, preserva'ns del neguit

d'incertes i fal·laces primaveres,

guarda'ns de turpituds i d'afalacs

i conserva'ns encesa i vehement

l'aigua de llum al fons de la mirada.

Que així sigui per a molts anys.

Excursió de Nadal

2008-01-03T18:29:00.000+01:00

Ha sigut una bonica excursió, a la mida, però sobretot, agraida per molts motius.
Hem sortit, a la comarca del Berguedà, cap a La Pobla de Lillet. La carretera glaçada a aquella hora ens feia pressentir un fred intens, però com que el dia també es presentava radiant, un cop al sol hem fet el camí de pujada cap els Rasos de Tubau. A poc a poc, fent petar la xerrada i aturant-nos, tot sovint, a contemplar el paisatge. Quina bellesa més sublim! A vegades - fins ara - no havíem parat esment a aquests racons perduts d'aquesta comarca. Certament, el delit de petjar cims més alts i més importants, ens feia passar de llarg d'aquests indrets.
Hem assolit el cim del Pedró de Tubau que tot i la seva modesta altura (1.543 m), és un excel·lent mirador d'una part del Pirineu oriental, Pedraforca, Cadí, la Garrotxa i de la Catalunya que hem deixat enrera aquest matí: Montserrat, Montseny, Guilleries...
El dia acompanya i podem fruir, no solament del paisatge sinó també d'una immensa i increible pau: el silenci és absolut. Ens impregnem d'aquesta quietud perquè ens és necessària i perquè sabem del cert que la necessitem a mans plenes per tirar endavant.
Encara, després de la baixada, ens arribem a Sant Jaume de Frontanyà i en visitem l'església romànica. A la fonda ens deixen la clau prèvi vescanvi del carnet d'identitat. No sé per què, el romànic sempre m'ha aportat serenor i avui, després de la caminada del matí, encara més. I és que, de veritat, també s'ha de dir tot, tenir un bon company d'excursió que et guii i t'ensenyi també ajuda molt.
A la tarda havent dinat, encara ens queda temps per enfilar-nos al santuari de Falgars i fer petar la xarrada amb els nous hostatgers que, amablament, ens obren l'església i assabentar-nos de les darreres novetats del santuari. Sembla que s'ho han pres seriosament.
Allí dalt el fred és viu a aquella hora tardana, quan el sol ja s'ha amagat darrera el Pedraforca i només queda en el cel una lleugera lluisor que fa que confonguem tots els colors d'aquest paisatge hivernal.
Desitjo de tot cor poder seguir fent aquestes excursions i agraeixo, també de cor, l'amistat del company que m'hi ha fet anar i m'ho ha ensenyat.

Poesia de Nadal

2007-12-25T19:20:00.000+01:00

Potser amb retard, però tan se val. Fa alguns anys vam fer una hivernal a la paret nord del Pollegó inferior del Pedraforca. Vam fer un bivac a la bauma del Calderer i l'endemà vam escalar amb un fred intens i un dia radiant, una de les vies més difícils d'aquell pany de paret. Va ser realment extraordinari. Amb el temps ho he recordat i d'aquí va sortir aquest petit poema de Nadal que avui us dedico a tots els que llegiu aquest bloc, especialment aquells que alguna vegada han passat la nit al ras o penjats en una paret en ple hivern.
Que tingueu un feliç Nadal a les altures tots aquells que podeu fruir de l'alta muntanya.

NIT DE NADAL

(El Fred)

De cop, allí neix una estrella.

De sobte, ens ve un calfred.

El gel ens corca i aclivella

mentre aquell astre ens fa l'ullet.

A prop del cim de la muntanya

- al capdamunt d'aquell bastió -

la nit calma i el fred que talla

ens arrebassen l'escalfor.

Nit de Nadal que ens dones vida.

Amb els companys, només amb ells,

hem compartit la seva crida.

L'enyorarem quan siguem vells!

I poc després de freda albada

amb un sol d'or i al cim més alt,

recordarem la nit passada

sota els estels d'aquest Nadal.

Josep Fatjó

Poesia dels dilluns

2007-12-17T16:26:00.000+01:00

Ahir vam assistir a un petit acte de Mountain Wilderness al cim de Sant Jeroni de Montserrat. Com que no vam fer ni cas dels homes del temps, vam poder fruir d'un matí força bo i fred. La nit abans havien caigut uns pocs flocs de neu que, a les obagues, resistien i donaven un "caliu" hivernal agradable. Va ser una passejada bonica i agradable que va cloure al cim de la muntanya amb la lectura d'un manifest, trobada amb algun antic amic d'excursions i, per part nostra, un frugal esmorzar prenent el sol que, força empobrit, ens donava una mica d'escalfor. La visió de la nostra terra i de la resta de la muntanya, ens va satisfer força: Pirineu poc nevat i alguna calitxa. Més neu cap al Canigó perquè el front que havia passat la nit abans venia de llevant. La resta ben pelat.
Com que des de Sant Jeroni sempre es pot fruir d'una bonica vista, he recordat el poema de mossèn Cinto que parla del rei Jaume I. Ahir va ser un bon moment per a recordar-ho.

Don Jaume a Sant Jeroni

(fragment)

Per veure bé Catalunya,

Jaume primer d'Aragó

puja al cim de Sant Jeroni

a l'hora en que hi surt lo sol:

quin pedestal per l'estàtua!

pel gegant quin mirador!

Les àligues que hi niaven

al capdamunt li fan lloc;

sota lo cel miraven elles,

ell mira la terra i tot;

que gran li sembla i que hermosa

l'estimada del seu cor.

Jacint Verdaguer

Poesia del dilluns

2007-12-09T20:27:00.000+01:00

Com que hem estat a prop del coll d'Estenalles, aquí teniu un petit poema de Miquel desclot.

Coll d'Estenalles

Moren les fulles

de l'àlber, a la comella,

en flaire encesa.

Jo ara me n'allunyo,

que sóc flaire adormida.

Serra de l'Obac

2007-12-09T20:09:00.000+01:00

Aprofitant un d'aquests dies de festa, hem fet una petita matinal a la Serra de l'Obac. Hem sortit de la casa de l'Obac per un camí planer que, en altra temps, era un camí de terra. Sembla que la ditxosa preservació del parc ha fet que encimentessin aquest bell camí rodejat d'alzines i boixos.Ens hem preguntat fins a quin punt era tan necessaria aquesta acció que ens fa pensar que estem passejant pel centre d'una ciutat i no per la muntanya.
Hem arribat al Pou de Glaç, molt ben conservat i que val la pena visitar. Segurament serà dels pocs pous de glaç que resten a la serra i la seva construcció és força particular sobretot per les seves dimensions. Seguim el camí - sempre planer - fins l'agulla anomenada Turó Roig de Vacarisses, una agulla de conglomerat típic de Sant Llorenç que dóna l'impressió que s'ha de desfer d'una bufada. Ens la mirem detingudament per descobrir una via de pujada i és que no podem estar-nos de resseguir parets i cingleres. És el costum.
Molt a prop d'allí, ens espera un dels racons més bonics de la contrada: la font de la Portella. Un lloc solitari i frondós franquejat per tres grossos plataners i una bassa d'aigua amb peixos. Hi restem una bona estona assaborint la pau de l'indret.
De retorn, passem per la casa vella de l'Obac molt a prop del pou de glaç i que han restaurat en part. El dia rúfol no ens ha donat per fer més camí, però, de fet, ja n'hem tingut prou per escampar la boira i oxigenar-nos una mica. És un racó altament recomanable, sobretot si es segueix el camí cap a Castell Sapera i el Paller de tot l'any, però llavors l'excursió es pot allargar un parell d'hores més.

Poesia dels dilluns

2007-12-03T10:02:00.000+01:00

Fa dies que no anem a la muntanya i això es nota. Caldrà pensar-ne alguna per trencar aquesta monotonia tardorenca. Massa dies tancat a casa, solitari, sembla que les muntanyes em diuen adéu.

JA SALVAT EN LA NEU

Ja salvat en la neu

alta de les muntanyes,

al cim més allunyat

he dit paraules blanques.

Amb llavis plens de sang

dic glaçades paraules,

la clara solitud

de la meva ànima.

Em fan llargs comiats

branques molt enlairades.

Damunt l'últim avet,

primer domini d'ales.

Em sento despullat

de record i esperança.

Només cançons de neu

podran acompanyar-me.

Salvador Espriu

Poesia del dilluns

2007-11-26T12:48:00.000+01:00

Sembla que l'anticicló s'imposa damunt nostre, com és normal aquesta època de l'any. Aquesta tardor ha estat i segueix sent eixuta amb desmesura i l'aigua ens falta arreu. Haurem de fer la dansa de la pluja per què ens caigui aquest bé tant preuat?

PIRINENQUES

Tu que vens dels cims amunt,

allà on passen d'un a un

els isards, al fil de l'aire,

tu que udoles i que frises,

d'un verd negre quan t'allises,

quan saltes de porpra i neu:

escuma d'un vi de Déu,

aigua, beneïda sigues.

Josep Lleonart

La poesia dels dilluns

2007-11-19T19:39:00.000+01:00

Sembla que vol començar a nevar de veritat. Fred, blancor arreu... aviat tot quedarà cobert pel blanc mantell. Us imagineu un fred matí d'hivern amb el sol lluminós daurant els cims?

I el vent deixava

i el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

quan surt el sol.

Joan Salvat Papasseit

"Descobriment" d'un tres mil al Pirineu

2007-11-17T11:30:00.000+01:00

En JM Torras, veterà muntanyenc del C. E. de Castellar, m'informa que tot fent els tres mils del Pirineu "ha descobert" un cim de més de tres mil metres entre el Montcalm i la Pica. De fet, es tracta d'una cota que surt a tots els mapes, tan espanyols com francesos, i que mai ha estat considerada com un cim. I sembla que ho és perquè, segons les normes de Buyse (autor de "Los tresmiles del Pirineo") hi ha d'haver un desnivell mínim entre coll i cim de 10 metres per tal de poder considerar pròpiament cim aquella cota o agulla o el que sigui.
Es tracta doncs, del cap de la Coma de Riufred i fa 3041 m i es pot considerar un autèntic tres mil perquè compleix les normes de Buyse. Amb aquest, ja ha acomplert tots els tres mils del Pirineu.
Enhorabona a JM Torras no solament per aquesta aportació, sinó per la seva gosadia i força de voluntat, perquè tot s'ha de dir: en JM té la no gens menyspreable edat de 81 anys. Una forta abraçada, amic i que per molts anys puguis seguir fent muntanya.

Poesia dels dilluns

2007-11-12T21:14:00.000+01:00

Sembla que arriba el fred. L'altre dia vaig llegir al diari (cosa estranya) un comentari que deia que els plomalls de les canyes havien crescut abans d'hora i que això volia dir que aquest hivern seria fred i de molta neu. Encara hi ha gent que es fixa en aquestes coses, per sort.

Així és l'hivern

(fragment)

Als arbres no hi queda ja cap fulla;

els grocs i vermells fa temps que han caigut.

Pel camí trepitjo les seves despulles

que el vent, amb prudéncia, encara no s'ha endut.

Fa dos mesos que menjàvem castanyes,

després vingué l'estiuet de Sant Martí.

Van créixer els plomalls a totes les canyes

i tots ho pensàvem: l'hivern ja és aquí.

La terra que estimo m'ho diu cada dia.

La boira s'aclofa prop de l'horitzó.

El sol, empobrit, m'escalfa i espia

i com a penyora, em dóna un petó.

Poesia del dilluns

2007-11-05T09:13:00.000+01:00

Un d'aquests dies de festa hem passejat per Montserrat. El vessant nord -Frares, Cadireta... - completament solitari, ens ha ofert una visió espectacular. Les fulles grogues d'alguns faigs donaven al bosc a peu de parets, les clàssiques tonalitats de la tardor. Hem imaginat el Montseny com deu estar avui mateix. Montserrat, però, te un altre encant que no té el Montseny. Montserrat és, sobretot, roca enmig d'aquest mar tardoral d'alzines i faigs.

L'Alzina

Quan el bosc camina

cap a la vellura

en venir l'hivern,

serves, tu, alzina

de la fusta dura

i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen

barreges de líquen

i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,

druïdesa orba,

metall vegetal.

L'hivern és vingut

plovisquegen glans

de la fortitud.

Un senglar, perdut

de la nit abans,

golafre hi acut.

Guerau de Liost

Any de la dona escaladora

2007-10-30T20:30:00.000+01:00

Em comunica el president del CEG, que enguany es celebra l'any de la dona escaladora i em demana informació sobre "primeres" de dones a Montserrat. Certament, la dona sempre ha estat relegada a segon terme en moltes coses (i encara avui) quan de sempre ha estat pionera. A muntanya caldria repassar i molt, les iniciatives i les "primeres" que moltes dones del nostre país han dut a terme. Em pregunto si s'ha fet prou publicitat sobre el tema, si la gent de muntanya està al cas de tot el que es fa i si es pot aportar informació o, solament, assistir als actes programats.
Si algú sap coses sobre les escalades de dones, especialment a Montserrat, que ho faci saber. Jo per la meva part, en faig referència al llibre "Història de l'Escalada a Montserrat", però no n'hi ha prou.

Poesia dels dilluns

2007-10-30T19:57:00.000+01:00

Amb dos dies de retard per motius tècnics.
Aquest cap de setmana a Montserrat, he tingut una mica de temps per meditar. S'ha tractat d'unes jornades amb els monjos força interessants. Hi ha hagut temps per la contemplació dels cims dels volts del monestir i també per fer petar la xerrada a tots nivells. Potser una de les reflexions ha vingut a rel de la gran quantitat de gent que hi va el cap de setmana i de l'explotació comercial que s'hi fa. Realment és necessari? Caldria limitar l'afluència de gent així com es vol limitar l'escalada en algunes zones? Si partim de la base que el monestir és un lloc de peregrinatge i per descomptat un lloc turístic, es fa difícil veure una solució. A més és un centre de referència cultural important. Suposo que des del punt de vista del monestir i seguint la regla de Sant Benet, els monjos han de donar acolliment a tots aquells que hi assisteixen i donada l'evolució en els transports i la facilitat d'accés des de tots els punts del territori, s'han hagut d'amotllar a les circumstàncies per donar el servei convenient. No ho defenso perquè a mi m'agrada Montserrat amb la pau que sempre l'ha caracteritzat i prefereixo arribar-hi a partir de les sis de la tarda o perdre'm per la muntanya. No sé què en penseu. De moment un fragment d'una poesia sobre la muntanya i la Moreneta del Cavall Bernat que vaig fer fa temps:

El cim del Cavall Bernat

és pinyolenc com cap altre.

Pedra, vent i solitud

allí dalt hi fan estada

compartint l'espai excels

amb Tu, Moreneta aimada.

D'aquests cims tant entrenyables

n'és el més vertiginós,

on la Rosa Catalana

esguarda amb un gran amor,

la terra que més s'estima

com oneja en l'horitzó.

Als teus peus quan hi arribo

deixo corda i mosquetó.

La cançó que més li agrada,

que li ha robat el cor:

aquell "dring" de la ferralla;

de la corda, el frec sedós.

Insults en el Bloc

2007-10-24T19:57:00.000+02:00

He llegit al diari El País d'aquest dimarts passat, un article que parla dels insults que es produeixen als Blocs. És interessant veure com davant d'un mitjà tant obert de comunicació, encara hi ha gent que es dedica, pel plaer de fer-ho, a insultar i dir bajanades. Sembla ser que encara no hem après a utililitzar lliurement els espais de comunicació que ens ofereixen les noves tecnologies, uns espais que fa poc temps havien sigut impensables. Tal vegada el que no hem après és a utilitzar la nostra llibertat d'expressió i això denota una important manca d'educació.
Diu l'article, entre altres coses: "El mundo del "blog", el universo que ha permitido a millones de personas compartir opiniones, aportar datos o explicar sus vivencias personales, empieza a mostrar su lado más vulnerable. Los casos de juícios por injurias, acoso, problemas empresariales aireados, empiezan a proliferar". I encara, a tall de recomanació diu: "En el mundo del ciberespacio y de los "blogs" hay una regla importante aunque no escrita: nunca contestes a un "troll", a una persona que deja insultos o comentarios "malignos". Verter exabruptos es una manera incluso de publicitar sus propios "blogs".
Cap més comentari

Poesia dels dilluns

2007-10-22T13:01:00.000+02:00

De ben segur que molts dels que llegireu aquestes ratlles, haureu sortit a la muntanya el cap de setmana i avui, dilluns, recordareu les hores passades fruïnt de la natura. Els que no ho hagueu fet, penseu que la muntanya és allí, serena, tranquil·la i que us espera sempre disposada a donar-vos allò millor. Per això els dilluns miraré de donar-vos un petit poema per ajudar a passar la setmana que queda per davant.

Llunyana et veig a sol ponent, oh massa

de neu color de rosa!

Tot hi sembla suau i delicat, sense cap vent que glaça,

tot benaurat reposa.

No sabríem pensar que tens afraus, geleres.

Ets com un gran reialme sense perills ni por.

El teu color, tot d'una,es daura amb més dolçor,

i en la tarda tranquil·la, diríem que ens esperes.

Marià Manent

Declaració d'intencions

2007-10-20T19:53:00.000+02:00

De fet, aquest és un bloc de muntanya. Acabo de començar. He d'agrair a l'amic Enric la seva ajuda i paciència, però sobretot l'haver insistit en la creació del Bloc. Estic segur que serà interesant i constructiu per a mi i per a tots aquells que el vulguin llegir.
La idea encara no està prou clara, però crec que, a còpia d'anar fent, aniré perfilant l'estil del bloc i el sentit. De ben segur, com he dit abans, versarà sobre temes de muntanya, és a dir, sobre tot allò que estigui relacionat amb la muntanya.
El nom l'he triat perquè Edelweis és la flor de neu i crec que és prou representativa i perquè és el nom del primer grup excursionista al que vaig pertànyer en la meva primera joventut, el que em va obrir les portes a aquest món tant fantàstic i que tant m'ha donat. Si he de ser sincer, la muntanya m'ha arribat a donar més del que esperava i per això n'estic tant agraït. Ha sigut una filosofia de viure, una manera d'entendre la vida i sobretot, un espai de relació amb les persones i m'ha donat, a mans plenes, amistat vertadera. I me'n segueix donant. Qui no entengui la muntanya amb aquest sentit, es perd la part més important d'aquesta vida. Què faríem, ara, si de sobte ens la traguessin de les mans? Aquesta és una pregunta que, darrerament i amb causa justificada, em faig tot sovint. Potser per això la creació d'aquest bloc.
La meva activitat muntanyenca ha estat molt intensa al llarg dels anys i espero que ho segueixi sent en la mesura del possible, és a dir, dins de les possibilitats que el meu estat em permeti.
Montserrat ha estat i segueix estant, un referent en la meva formació com a muntanyenc i com a persona i potser per aquest motiu serà punt de trobada, tot sovint, en aquestes pàgines. Li dec a la muntanya serrada i a allò que representa, això que sóc avui: una persona amb una maduresa i un esperit gairebé formats (perquè mai estarem formats del tot com a presones). Però estem en el camí.
Doncs bé, tots aquells que volgueu seguir aquestes pàgines, sigueu benvinguts i que ens guii aquest esperit muntanyenc i aquests valors forjats per les tempestes i les calmes, pels dies clars i els horitzons amplíssims que han omplert els nostres ulls i els nostres esperits.

Benvinguda

2007-10-20T16:53:00.000+02:00

Hola, primer missatge de prova.