Montserrat encara progressa. Al diari Avui d'aquest dilluns passat dia 16, hi ha la notícia que s'ha posat en marxa una nova web on es pot visitar Montserrat virtualment. www.muntanyamontserrat.cat es proposa com a sisè portal d'entrada a la muntanya. Permet accedir a una maqueta virtual en tres dimensions amb imatges aèries que permeten veure , diu, les 900 agulles i moure's pels camins i visitar el monestir. Realment, les noves tecnologies ens permetran "volar" a tots aquells que no tenim la possibilitat de llogar una avioneta i sense more'ns de casa. També s'hi afegiran, amb el temps, els itineraris del llibre del monjo Ramon Ribera i hi haurà la possibilitat d'afegir-hi els "nostres itineraris personalitzats" així com carregar les rutes que ens interessin al GPS.
Pels escaladors, hi podrem afegir les nostres experiències i podrem dir-hi la nostra.
Doncs ja ho veieu; les noves tecnologies ens permetran, d'ara endavant, participar virtualment d'aquesta muntanya i obtenir tota mena d'informació geològica, botànica, de fonts, camins, agulles, etc.
Podríem dir que Montserrat es posa al dia i això és bo. Amb tot, espero que aquest nou portal no faci massificar massa la muntanya i si és així, que sapiguem mantenir un bon equilibri natural tot respectant aquest petit tresor que tant estimem.
dimecres, 18 de juny del 2008
dilluns, 2 de juny del 2008
Annapurna. La muntanya maleïda?
Si, ja ho sé. A casa nostra també tenim la Maladeta o als Alps el Mont Maudit i un llarg etcètera. I totes tenen els seus motius per a ser batejades amb aquest qualificatiu.
L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".
Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?
Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.
La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.
L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.
Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.
L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".
Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?
Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.
La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.
L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.
Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.
dijous, 15 de maig del 2008
Pany ens ha deixat
En Jordi Panyella "Pany" tal com se'l coneixia popularment, va morir ahir al matí després de suportar una curta però fatal malaltia. Tenia 92 anys. La seva vida muntanyenca va transcórrer, sobretot, al llarg de la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i el seu caracter fort i emprenedor, va fer que aconseguis obrir moltes vies d'escalada a diferents massissos: Montserrat i Pedraforca especialment, però també Riglos, Pirineu...
Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.
L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.
Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.
Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.
Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.
Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.
Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.
L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.
Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.
Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.
Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.
Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.
dissabte, 26 d’abril del 2008
"Cels de Zafir"
Sant Jordi a pilota passada. Llibre nou regalat per la Núria. L'ha encertat!
Si l'altre dia parlava del cinema de muntanya que em retornava a un estat pur de l'alpinisme, avui he de constatar el mateix amb la literatura de muntanya. I és que, l'Eduard Sallent ens ha presentat un nou llibre on aplega les millors aventures himalaienques d'alpinistes catalans. Però no solament això, sinó també les millors experiències humanes d'uns homes i unes dones que són capaços d'afrontar la vida al llindar de la mort. Així de clar.
No puc fer cap ressenya, de moment, del llibre perquè tot just n'he llegit unes quantes pàgines, però ja en veig l'entrellat i, realment, fa molt bona pinta. Només diré que, allò que deia fa uns dies, sobre la puresa de l'alpinisme queda perfectament reflectit al llarg d'aquestes pàgines que he llegit: l'homa davant la muntanya, tal com deia en Pierre Mazeaud en el seu llibre "Muntanya per a un home nu". O també, com diu l'Ester Sabadell en el primer relat en la seva lluita que no decau mentre es recupera a l'hospital: És cert que en els moments difícils el coratge, la força i la valentia surten a la llum d'una forma més visible, però tan sols és això, quan de sobte es nota la teva lluita interna cap a la vida. Però segueixes essent el mateix de sempre, és qüestió d'intensitat.
Prenem-ne nota.
Si l'altre dia parlava del cinema de muntanya que em retornava a un estat pur de l'alpinisme, avui he de constatar el mateix amb la literatura de muntanya. I és que, l'Eduard Sallent ens ha presentat un nou llibre on aplega les millors aventures himalaienques d'alpinistes catalans. Però no solament això, sinó també les millors experiències humanes d'uns homes i unes dones que són capaços d'afrontar la vida al llindar de la mort. Així de clar.
No puc fer cap ressenya, de moment, del llibre perquè tot just n'he llegit unes quantes pàgines, però ja en veig l'entrellat i, realment, fa molt bona pinta. Només diré que, allò que deia fa uns dies, sobre la puresa de l'alpinisme queda perfectament reflectit al llarg d'aquestes pàgines que he llegit: l'homa davant la muntanya, tal com deia en Pierre Mazeaud en el seu llibre "Muntanya per a un home nu". O també, com diu l'Ester Sabadell en el primer relat en la seva lluita que no decau mentre es recupera a l'hospital: És cert que en els moments difícils el coratge, la força i la valentia surten a la llum d'una forma més visible, però tan sols és això, quan de sobte es nota la teva lluita interna cap a la vida. Però segueixes essent el mateix de sempre, és qüestió d'intensitat.
Prenem-ne nota.
dimecres, 9 d’abril del 2008
Alpinisme en estat pur
Al llarg d'uns quants dies i a poc a poc per a digerir-ho, he pogut veure algunes pel·líqules antigues de muntanya, gràcies a un conegut que s'ha dedicat a recuperar-les i subtitular-les en català. És d'grair la feina feta i cal que es reconegui.
El fet, però d'haver-les vist, m'ha fet reflexionar sobretot entorn d'un alpinisme que ja s'ha perdut o que gairebé s'ha perdut del tot. I dic gairebé, perquè encara resten alguns clars exponents d'aquest tipus d'alpinisme. Està clar que, a casa nostra i sortosament, la pel·lícula d'Oscar Cadiach juntament amb els seus companys sobre el K2, ens mostra, una vegada més, aquest tipus d'alpinisme. Però és en les cintes rodades els anys vint i trenta del segle XX, on he trobat reflectit l'esperit veritable de l'alpinisme "en estat pur". Homes i dones entregats a la muntanya, que l'estimen i la veneren, que la respecten i la treballen i, per descomptat, que l'escalen solament amb allò que tenen: les cames i les mans i com a complement, una corda de cànem i un piolet. I res més.
Grimpades i desgrimpades, ràpels acrobàtics, salvaments increibles a les geleres i a les parets, i sempre, per damunt de tot, aquell esperit i aquell amor i aquell respecte que van caracteritzar unes generacions passades que, de ben segur, no es repetiran. Però, no, com he dit abans, encara n'hi han que segueixen, malgrat tot, aquest esperit.
L'Home i la Muntanya, ambdós en majúscules. La superació del repte, de la dificultat i el perill solament amb les poques armes de que disposa l'home, i per damunt de tot, l'amor i la voluntat, la humiltat i la força física d'uns personatges com Dimai i Trenker, Whymper i Carrel, Bonatti i Mesner i molts altres que ens van donar una gran lliçó.
Avui - com deia un malaguanyat escalador català - és l'edat del ferro i només pensem en les escalades que estan "molt ben assegurades"; ja no preguntem si aquesta o aquella via és bonica o és difícil o fàcil. El primer que diem és: "està ben assegurada"?
He pogut llegir últimament en algun foro d'escalades relats de gent incapaços de baixar d'una via d'escola i que han hagut de cridar els bombers per poder-ne sortir sense estar ferits. És que ja no creiem en nosaltres mateixos i en la nostra força per a poder fer front a la muntanya? Tant dependents ens hem fet de tot allò que ens envolta?
L'Home i la Muntanya!! Potser caldria fer una mirada enrera i prendre bona nota d'allò que havíem sigut en altre temps i que ara, amb uns mitjans molt sofisticats i molt més segurs, som incapaços de tornar a ser.
El fet, però d'haver-les vist, m'ha fet reflexionar sobretot entorn d'un alpinisme que ja s'ha perdut o que gairebé s'ha perdut del tot. I dic gairebé, perquè encara resten alguns clars exponents d'aquest tipus d'alpinisme. Està clar que, a casa nostra i sortosament, la pel·lícula d'Oscar Cadiach juntament amb els seus companys sobre el K2, ens mostra, una vegada més, aquest tipus d'alpinisme. Però és en les cintes rodades els anys vint i trenta del segle XX, on he trobat reflectit l'esperit veritable de l'alpinisme "en estat pur". Homes i dones entregats a la muntanya, que l'estimen i la veneren, que la respecten i la treballen i, per descomptat, que l'escalen solament amb allò que tenen: les cames i les mans i com a complement, una corda de cànem i un piolet. I res més.
Grimpades i desgrimpades, ràpels acrobàtics, salvaments increibles a les geleres i a les parets, i sempre, per damunt de tot, aquell esperit i aquell amor i aquell respecte que van caracteritzar unes generacions passades que, de ben segur, no es repetiran. Però, no, com he dit abans, encara n'hi han que segueixen, malgrat tot, aquest esperit.
L'Home i la Muntanya, ambdós en majúscules. La superació del repte, de la dificultat i el perill solament amb les poques armes de que disposa l'home, i per damunt de tot, l'amor i la voluntat, la humiltat i la força física d'uns personatges com Dimai i Trenker, Whymper i Carrel, Bonatti i Mesner i molts altres que ens van donar una gran lliçó.
Avui - com deia un malaguanyat escalador català - és l'edat del ferro i només pensem en les escalades que estan "molt ben assegurades"; ja no preguntem si aquesta o aquella via és bonica o és difícil o fàcil. El primer que diem és: "està ben assegurada"?
He pogut llegir últimament en algun foro d'escalades relats de gent incapaços de baixar d'una via d'escola i que han hagut de cridar els bombers per poder-ne sortir sense estar ferits. És que ja no creiem en nosaltres mateixos i en la nostra força per a poder fer front a la muntanya? Tant dependents ens hem fet de tot allò que ens envolta?
L'Home i la Muntanya!! Potser caldria fer una mirada enrera i prendre bona nota d'allò que havíem sigut en altre temps i que ara, amb uns mitjans molt sofisticats i molt més segurs, som incapaços de tornar a ser.
dimarts, 25 de març del 2008
Neu al Berguedà
Efectivament: El Roc Gran de Ferrús poc abans de posar-se a nevar copiosament.
Hem fet unha bonica excursió des del poblet abandonat de Peguera i hem pogut fruir d'una pau immensa i un paisatge magnífic. El Bergadà té recons increiblement bonics i aquest, al vessant nord dels Rasos, n'és un de molts.
Quan hem arribat al mas enrunat de Ferrús, la boira ha tapat la magnífica paret de La Gallina Pelada i la neu ha fet acte de presència. Ens hem imaginat penjats a la grandiosa muralla, preparant un bivac d'urgència i hem constatat, una vegada més, que per escalar-la s'ha d'estar predisposat tècnica i moralment ja que l'allunyament, la dificultat i la poca solidesa de la roca fan d'aquesta paret un terreny de veritable aventura, res a veure amb qualsevol regió escola. Aquí és on, realment, l'home i la natura s'enfronten cara a cara i la "lluita" resulta més humana i natural que mai. Tal com ha de ser.
Ens ha sorprès la nevada i hem tornat sota grossos borrallons de neu que començaven a cobrir el camí enmig d'un silenci extraordinari, aquell silenci que acompanya les grans nevades i que enforteix el cor juntament amb la presència del company.
Quanta raó tenia en Villalba Ezcay quan deia en el seu "Prec Muntanyenc":
Res és l'home davant la muntanya,
mes si terra a la fi m'he de tornar,
Senyor, vull ésser catalana
d'un indret qualsevol del Bergadà.
diumenge, 9 de març del 2008
Poesia del dilluns
Avui hem pujat el Montcau amb dia rúfol. Hem enfilat, poc a poc, l'ampla carena fins el cim i no hem pogut veure el Pirineu ni en prou feina Montserrat. Però l'esplai sanitós de la pujada ens ha deixat totalment satisfets.
COLL D'ESTENALLES
Moren les fulles
de l'àlber, a la comella,
en flaire encesa.
Jo ara me n'allunyo,
que sóc flaire adormida.
Miquel Desclot
Aniversari
Avui hem pujat al Montcau de Sant Llorenç, modesta fita, però simbòlica si es vol. I és que ara fa trenta anys, amb l'amic A.C. vam travessar el desert del Sahara amb el seu "flamant" Dyan 6. Va ser una cosa ben bé improvitzada, una tarda davant la facultat d'història. I és que en aquell temps, no ens ho pensàvem gaire a l'hora de posar en marxa algun projecte. Un parell de rodes de recanvi que vam comprar de segona mà, uns quants bidons de plàstic de cinc litres trets de l'UCI de Bellvitge i ja inservibles (uns per aigua i altres per benzina), una tenda i el material d'escalada. El menjar ja el compraríem pel camí.
Van ser més de quinze dies d'autèntica aventura que, ni de bon tros, ens podíem imaginar. Tal vegada ha sigut la sortida amb més emocions i amb més risc que he fet mai. I avui, potser amb una mica de nostàlgia, però no gaire, ho hem recordat satisfets i si les condicions del país fossin les d'abans, ho tornaríem a repetir, de ben segur. Perquè avui, en general, s'ha perdut aquest esperit d'aventura i la gent busca les coses més fàcils i procura assegurar la jugada i després diuen que "fan esports d'aventura" o que van " a l'aventura" quan ho tenen tot programat i el risc és zero.
El dia que ens vam perdre i un cop perduts vam tenir una punxada a la roda i mentre la canviàvem el gat es va plegar i el cotxe ens va caure a terra, aquell dia al bell mig del desert, el món ens va caure a sobre. Però ens en vam saber sortir...
I només teníem vint-i-tres anys i moltes ganes de veure món.
Van ser més de quinze dies d'autèntica aventura que, ni de bon tros, ens podíem imaginar. Tal vegada ha sigut la sortida amb més emocions i amb més risc que he fet mai. I avui, potser amb una mica de nostàlgia, però no gaire, ho hem recordat satisfets i si les condicions del país fossin les d'abans, ho tornaríem a repetir, de ben segur. Perquè avui, en general, s'ha perdut aquest esperit d'aventura i la gent busca les coses més fàcils i procura assegurar la jugada i després diuen que "fan esports d'aventura" o que van " a l'aventura" quan ho tenen tot programat i el risc és zero.
El dia que ens vam perdre i un cop perduts vam tenir una punxada a la roda i mentre la canviàvem el gat es va plegar i el cotxe ens va caure a terra, aquell dia al bell mig del desert, el món ens va caure a sobre. Però ens en vam saber sortir...
I només teníem vint-i-tres anys i moltes ganes de veure món.
dilluns, 25 de febrer del 2008
Poesia del dilluns
COMIAT
El mot
més breu
serà
sanglot
d'adéu.
No hi ha
delit
enllà
del pit:
el teu
i el meu.
L'anhel
fervent
encés
cremor.
Presó
vivent!
Josep Palau i Fabre
Descans i muntanya (III)
A la tercera va la vençuda. Aquesta vegada vam decidir anar al Cadí. Feia molts anys que no m'hi apropava i el sol fet de pujar a Estana, em va produir una gran alegria. Vam empareular el dinar amb l'alcalde - amo de la fonda - i vam partir cap a Prat de Cadí. El camí una mica malmenat i bastant ple de neu, el vam seguir amb calma, com si anéssim de passeig. En realitat era una passejada sota un cel gris plom.
Amb una hora i mitja vam ser al tant desitjat prat cobert de neu. La boira cobria parcialment les parets de la Roca de l'Ordiguer i la Roca Verda i la canal del Cristall era ben blanca. L'espectacle era sublim i vam estar-nos una bona estona contemplant el paisatge, tirant alguna fotografia i meditant sobre allò que sempre meditem.
No em vaig poder estar de recitar de memòria uns versos que vaig escriure fa alguns anys tot contemplant, també, aquestes meravelloses parets:
Amb una hora i mitja vam ser al tant desitjat prat cobert de neu. La boira cobria parcialment les parets de la Roca de l'Ordiguer i la Roca Verda i la canal del Cristall era ben blanca. L'espectacle era sublim i vam estar-nos una bona estona contemplant el paisatge, tirant alguna fotografia i meditant sobre allò que sempre meditem.
No em vaig poder estar de recitar de memòria uns versos que vaig escriure fa alguns anys tot contemplant, també, aquestes meravelloses parets:
Oh delit d'aquesta vida
tramuntar aquest serrat
i fer els cims que són la crida
que el meu cor sempre ha escoltat.
I haver la neu tan pura
i albirar el blau del cel
tot grimpant per la fissura
i dormir sota els estels.
I abans de la nit calma
tornar a fer el llarg camí
per reveure aquest reialme
de la serra del Cadí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
