Neu al Berguedà

Efectivament: El Roc Gran de Ferrús poc abans de posar-se a nevar copiosament.

Hem fet unha bonica excursió des del poblet abandonat de Peguera i hem pogut fruir d'una pau immensa i un paisatge magnífic. El Bergadà té recons increiblement bonics i aquest, al vessant nord dels Rasos, n'és un de molts.

Quan hem arribat al mas enrunat de Ferrús, la boira ha tapat la magnífica paret de La Gallina Pelada i la neu ha fet acte de presència. Ens hem imaginat penjats a la grandiosa muralla, preparant un bivac d'urgència i hem constatat, una vegada més, que per escalar-la s'ha d'estar predisposat tècnica i moralment ja que l'allunyament, la dificultat i la poca solidesa de la roca fan d'aquesta paret un terreny de veritable aventura, res a veure amb qualsevol regió escola. Aquí és on, realment, l'home i la natura s'enfronten cara a cara i la "lluita" resulta més humana i natural que mai. Tal com ha de ser.

Ens ha sorprès la nevada i hem tornat sota grossos borrallons de neu que començaven a cobrir el camí enmig d'un silenci extraordinari, aquell silenci que acompanya les grans nevades i que enforteix el cor juntament amb la presència del company.

Quanta raó tenia en Villalba Ezcay quan deia en el seu "Prec Muntanyenc":

Res és l'home davant la muntanya,

mes si terra a la fi m'he de tornar,

Senyor, vull ésser catalana

d'un indret qualsevol del Bergadà.

Poesia del dilluns

Avui hem pujat el Montcau amb dia rúfol. Hem enfilat, poc a poc, l'ampla carena fins el cim i no hem pogut veure el Pirineu ni en prou feina Montserrat. Però l'esplai sanitós de la pujada ens ha deixat totalment satisfets.

COLL D'ESTENALLES

Moren les fulles

de l'àlber, a la comella,

en flaire encesa.

Jo ara me n'allunyo,

que sóc flaire adormida.

Miquel Desclot

Aniversari

Avui hem pujat al Montcau de Sant Llorenç, modesta fita, però simbòlica si es vol. I és que ara fa trenta anys, amb l'amic A.C. vam travessar el desert del Sahara amb el seu "flamant" Dyan 6. Va ser una cosa ben bé improvitzada, una tarda davant la facultat d'història. I és que en aquell temps, no ens ho pensàvem gaire a l'hora de posar en marxa algun projecte. Un parell de rodes de recanvi que vam comprar de segona mà, uns quants bidons de plàstic de cinc litres trets de l'UCI de Bellvitge i ja inservibles (uns per aigua i altres per benzina), una tenda i el material d'escalada. El menjar ja el compraríem pel camí.
Van ser més de quinze dies d'autèntica aventura que, ni de bon tros, ens podíem imaginar. Tal vegada ha sigut la sortida amb més emocions i amb més risc que he fet mai. I avui, potser amb una mica de nostàlgia, però no gaire, ho hem recordat satisfets i si les condicions del país fossin les d'abans, ho tornaríem a repetir, de ben segur. Perquè avui, en general, s'ha perdut aquest esperit d'aventura i la gent busca les coses més fàcils i procura assegurar la jugada i després diuen que "fan esports d'aventura" o que van " a l'aventura" quan ho tenen tot programat i el risc és zero.
El dia que ens vam perdre i un cop perduts vam tenir una punxada a la roda i mentre la canviàvem el gat es va plegar i el cotxe ens va caure a terra, aquell dia al bell mig del desert, el món ens va caure a sobre. Però ens en vam saber sortir...
I només teníem vint-i-tres anys i moltes ganes de veure món.