dimarts, 25 de desembre del 2007

Poesia de Nadal

Potser amb retard, però tan se val. Fa alguns anys vam fer una hivernal a la paret nord del Pollegó inferior del Pedraforca. Vam fer un bivac a la bauma del Calderer i l'endemà vam escalar amb un fred intens i un dia radiant, una de les vies més difícils d'aquell pany de paret. Va ser realment extraordinari. Amb el temps ho he recordat i d'aquí va sortir aquest petit poema de Nadal que avui us dedico a tots els que llegiu aquest bloc, especialment aquells que alguna vegada han passat la nit al ras o penjats en una paret en ple hivern.
Que tingueu un feliç Nadal a les altures tots aquells que podeu fruir de l'alta muntanya.

NIT DE NADAL
(El Fred)
De cop, allí neix una estrella.
De sobte, ens ve un calfred.
El gel ens corca i aclivella
mentre aquell astre ens fa l'ullet.
A prop del cim de la muntanya
- al capdamunt d'aquell bastió -
la nit calma i el fred que talla
ens arrebassen l'escalfor.
Nit de Nadal que ens dones vida.
Amb els companys, només amb ells,
hem compartit la seva crida.
L'enyorarem quan siguem vells!
I poc després de freda albada
amb un sol d'or i al cim més alt,
recordarem la nit passada
sota els estels d'aquest Nadal.
Josep Fatjó

dilluns, 17 de desembre del 2007

Poesia dels dilluns

Ahir vam assistir a un petit acte de Mountain Wilderness al cim de Sant Jeroni de Montserrat. Com que no vam fer ni cas dels homes del temps, vam poder fruir d'un matí força bo i fred. La nit abans havien caigut uns pocs flocs de neu que, a les obagues, resistien i donaven un "caliu" hivernal agradable. Va ser una passejada bonica i agradable que va cloure al cim de la muntanya amb la lectura d'un manifest, trobada amb algun antic amic d'excursions i, per part nostra, un frugal esmorzar prenent el sol que, força empobrit, ens donava una mica d'escalfor. La visió de la nostra terra i de la resta de la muntanya, ens va satisfer força: Pirineu poc nevat i alguna calitxa. Més neu cap al Canigó perquè el front que havia passat la nit abans venia de llevant. La resta ben pelat.
Com que des de Sant Jeroni sempre es pot fruir d'una bonica vista, he recordat el poema de mossèn Cinto que parla del rei Jaume I. Ahir va ser un bon moment per a recordar-ho.

Don Jaume a Sant Jeroni
(fragment)
Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en que hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
pel gegant quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sota lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l'estimada del seu cor.
Jacint Verdaguer

diumenge, 9 de desembre del 2007

Poesia del dilluns

Com que hem estat a prop del coll d'Estenalles, aquí teniu un petit poema de Miquel desclot.
Coll d'Estenalles
Moren les fulles
de l'àlber, a la comella,
en flaire encesa.
Jo ara me n'allunyo,
que sóc flaire adormida.

Serra de l'Obac

Aprofitant un d'aquests dies de festa, hem fet una petita matinal a la Serra de l'Obac. Hem sortit de la casa de l'Obac per un camí planer que, en altra temps, era un camí de terra. Sembla que la ditxosa preservació del parc ha fet que encimentessin aquest bell camí rodejat d'alzines i boixos.Ens hem preguntat fins a quin punt era tan necessaria aquesta acció que ens fa pensar que estem passejant pel centre d'una ciutat i no per la muntanya.
Hem arribat al Pou de Glaç, molt ben conservat i que val la pena visitar. Segurament serà dels pocs pous de glaç que resten a la serra i la seva construcció és força particular sobretot per les seves dimensions. Seguim el camí - sempre planer - fins l'agulla anomenada Turó Roig de Vacarisses, una agulla de conglomerat típic de Sant Llorenç que dóna l'impressió que s'ha de desfer d'una bufada. Ens la mirem detingudament per descobrir una via de pujada i és que no podem estar-nos de resseguir parets i cingleres. És el costum.
Molt a prop d'allí, ens espera un dels racons més bonics de la contrada: la font de la Portella. Un lloc solitari i frondós franquejat per tres grossos plataners i una bassa d'aigua amb peixos. Hi restem una bona estona assaborint la pau de l'indret.
De retorn, passem per la casa vella de l'Obac molt a prop del pou de glaç i que han restaurat en part. El dia rúfol no ens ha donat per fer més camí, però, de fet, ja n'hem tingut prou per escampar la boira i oxigenar-nos una mica. És un racó altament recomanable, sobretot si es segueix el camí cap a Castell Sapera i el Paller de tot l'any, però llavors l'excursió es pot allargar un parell d'hores més.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Poesia dels dilluns

Fa dies que no anem a la muntanya i això es nota. Caldrà pensar-ne alguna per trencar aquesta monotonia tardorenca. Massa dies tancat a casa, solitari, sembla que les muntanyes em diuen adéu.
JA SALVAT EN LA NEU
Ja salvat en la neu
alta de les muntanyes,
al cim més allunyat
he dit paraules blanques.
Amb llavis plens de sang
dic glaçades paraules,
la clara solitud
de la meva ànima.
Em fan llargs comiats
branques molt enlairades.
Damunt l'últim avet,
primer domini d'ales.
Em sento despullat
de record i esperança.
Només cançons de neu
podran acompanyar-me.
Salvador Espriu

dilluns, 26 de novembre del 2007

Poesia del dilluns

Sembla que l'anticicló s'imposa damunt nostre, com és normal aquesta època de l'any. Aquesta tardor ha estat i segueix sent eixuta amb desmesura i l'aigua ens falta arreu. Haurem de fer la dansa de la pluja per què ens caigui aquest bé tant preuat?

PIRINENQUES
VI
Tu que vens dels cims amunt,
allà on passen d'un a un
els isards, al fil de l'aire,
tu que udoles i que frises,
d'un verd negre quan t'allises,
quan saltes de porpra i neu:
escuma d'un vi de Déu,
aigua, beneïda sigues.
Josep Lleonart

dilluns, 19 de novembre del 2007

La poesia dels dilluns

Sembla que vol començar a nevar de veritat. Fred, blancor arreu... aviat tot quedarà cobert pel blanc mantell. Us imagineu un fred matí d'hivern amb el sol lluminós daurant els cims?
I el vent deixava
i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
-només per dir com és la boca d'Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol.
Joan Salvat Papasseit

dissabte, 17 de novembre del 2007

"Descobriment" d'un tres mil al Pirineu

En JM Torras, veterà muntanyenc del C. E. de Castellar, m'informa que tot fent els tres mils del Pirineu "ha descobert" un cim de més de tres mil metres entre el Montcalm i la Pica. De fet, es tracta d'una cota que surt a tots els mapes, tan espanyols com francesos, i que mai ha estat considerada com un cim. I sembla que ho és perquè, segons les normes de Buyse (autor de "Los tresmiles del Pirineo") hi ha d'haver un desnivell mínim entre coll i cim de 10 metres per tal de poder considerar pròpiament cim aquella cota o agulla o el que sigui.
Es tracta doncs, del cap de la Coma de Riufred i fa 3041 m i es pot considerar un autèntic tres mil perquè compleix les normes de Buyse. Amb aquest, ja ha acomplert tots els tres mils del Pirineu.
Enhorabona a JM Torras no solament per aquesta aportació, sinó per la seva gosadia i força de voluntat, perquè tot s'ha de dir: en JM té la no gens menyspreable edat de 81 anys. Una forta abraçada, amic i que per molts anys puguis seguir fent muntanya.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Poesia dels dilluns

Sembla que arriba el fred. L'altre dia vaig llegir al diari (cosa estranya) un comentari que deia que els plomalls de les canyes havien crescut abans d'hora i que això volia dir que aquest hivern seria fred i de molta neu. Encara hi ha gent que es fixa en aquestes coses, per sort.
Així és l'hivern
(fragment)
Als arbres no hi queda ja cap fulla;
els grocs i vermells fa temps que han caigut.
Pel camí trepitjo les seves despulles
que el vent, amb prudéncia, encara no s'ha endut.
Fa dos mesos que menjàvem castanyes,
després vingué l'estiuet de Sant Martí.
Van créixer els plomalls a totes les canyes
i tots ho pensàvem: l'hivern ja és aquí.
La terra que estimo m'ho diu cada dia.
La boira s'aclofa prop de l'horitzó.
El sol, empobrit, m'escalfa i espia
i com a penyora, em dóna un petó.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Poesia del dilluns

Un d'aquests dies de festa hem passejat per Montserrat. El vessant nord -Frares, Cadireta... - completament solitari, ens ha ofert una visió espectacular. Les fulles grogues d'alguns faigs donaven al bosc a peu de parets, les clàssiques tonalitats de la tardor. Hem imaginat el Montseny com deu estar avui mateix. Montserrat, però, te un altre encant que no té el Montseny. Montserrat és, sobretot, roca enmig d'aquest mar tardoral d'alzines i faigs.
L'Alzina

Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l'hivern,
serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Any de la dona escaladora

Em comunica el president del CEG, que enguany es celebra l'any de la dona escaladora i em demana informació sobre "primeres" de dones a Montserrat. Certament, la dona sempre ha estat relegada a segon terme en moltes coses (i encara avui) quan de sempre ha estat pionera. A muntanya caldria repassar i molt, les iniciatives i les "primeres" que moltes dones del nostre país han dut a terme. Em pregunto si s'ha fet prou publicitat sobre el tema, si la gent de muntanya està al cas de tot el que es fa i si es pot aportar informació o, solament, assistir als actes programats.
Si algú sap coses sobre les escalades de dones, especialment a Montserrat, que ho faci saber. Jo per la meva part, en faig referència al llibre "Història de l'Escalada a Montserrat", però no n'hi ha prou.

Poesia dels dilluns

Amb dos dies de retard per motius tècnics.
Aquest cap de setmana a Montserrat, he tingut una mica de temps per meditar. S'ha tractat d'unes jornades amb els monjos força interessants. Hi ha hagut temps per la contemplació dels cims dels volts del monestir i també per fer petar la xerrada a tots nivells. Potser una de les reflexions ha vingut a rel de la gran quantitat de gent que hi va el cap de setmana i de l'explotació comercial que s'hi fa. Realment és necessari? Caldria limitar l'afluència de gent així com es vol limitar l'escalada en algunes zones? Si partim de la base que el monestir és un lloc de peregrinatge i per descomptat un lloc turístic, es fa difícil veure una solució. A més és un centre de referència cultural important. Suposo que des del punt de vista del monestir i seguint la regla de Sant Benet, els monjos han de donar acolliment a tots aquells que hi assisteixen i donada l'evolució en els transports i la facilitat d'accés des de tots els punts del territori, s'han hagut d'amotllar a les circumstàncies per donar el servei convenient. No ho defenso perquè a mi m'agrada Montserrat amb la pau que sempre l'ha caracteritzat i prefereixo arribar-hi a partir de les sis de la tarda o perdre'm per la muntanya. No sé què en penseu. De moment un fragment d'una poesia sobre la muntanya i la Moreneta del Cavall Bernat que vaig fer fa temps:
El cim del Cavall Bernat
és pinyolenc com cap altre.
Pedra, vent i solitud
allí dalt hi fan estada
compartint l'espai excels
amb Tu, Moreneta aimada.
D'aquests cims tant entrenyables
n'és el més vertiginós,
on la Rosa Catalana
esguarda amb un gran amor,
la terra que més s'estima
com oneja en l'horitzó.
Als teus peus quan hi arribo
deixo corda i mosquetó.
La cançó que més li agrada,
que li ha robat el cor:
aquell "dring" de la ferralla;
de la corda, el frec sedós.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Insults en el Bloc

He llegit al diari El País d'aquest dimarts passat, un article que parla dels insults que es produeixen als Blocs. És interessant veure com davant d'un mitjà tant obert de comunicació, encara hi ha gent que es dedica, pel plaer de fer-ho, a insultar i dir bajanades. Sembla ser que encara no hem après a utililitzar lliurement els espais de comunicació que ens ofereixen les noves tecnologies, uns espais que fa poc temps havien sigut impensables. Tal vegada el que no hem après és a utilitzar la nostra llibertat d'expressió i això denota una important manca d'educació.
Diu l'article, entre altres coses: "El mundo del "blog", el universo que ha permitido a millones de personas compartir opiniones, aportar datos o explicar sus vivencias personales, empieza a mostrar su lado más vulnerable. Los casos de juícios por injurias, acoso, problemas empresariales aireados, empiezan a proliferar". I encara, a tall de recomanació diu: "En el mundo del ciberespacio y de los "blogs" hay una regla importante aunque no escrita: nunca contestes a un "troll", a una persona que deja insultos o comentarios "malignos". Verter exabruptos es una manera incluso de publicitar sus propios "blogs".
Cap més comentari

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Poesia dels dilluns

De ben segur que molts dels que llegireu aquestes ratlles, haureu sortit a la muntanya el cap de setmana i avui, dilluns, recordareu les hores passades fruïnt de la natura. Els que no ho hagueu fet, penseu que la muntanya és allí, serena, tranquil·la i que us espera sempre disposada a donar-vos allò millor. Per això els dilluns miraré de donar-vos un petit poema per ajudar a passar la setmana que queda per davant.

Llunyana et veig a sol ponent, oh massa
de neu color de rosa!
Tot hi sembla suau i delicat, sense cap vent que glaça,
tot benaurat reposa.
No sabríem pensar que tens afraus, geleres.
Ets com un gran reialme sense perills ni por.
El teu color, tot d'una,es daura amb més dolçor,
i en la tarda tranquil·la, diríem que ens esperes.
Marià Manent

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Declaració d'intencions

De fet, aquest és un bloc de muntanya. Acabo de començar. He d'agrair a l'amic Enric la seva ajuda i paciència, però sobretot l'haver insistit en la creació del Bloc. Estic segur que serà interesant i constructiu per a mi i per a tots aquells que el vulguin llegir.
La idea encara no està prou clara, però crec que, a còpia d'anar fent, aniré perfilant l'estil del bloc i el sentit. De ben segur, com he dit abans, versarà sobre temes de muntanya, és a dir, sobre tot allò que estigui relacionat amb la muntanya.
El nom l'he triat perquè Edelweis és la flor de neu i crec que és prou representativa i perquè és el nom del primer grup excursionista al que vaig pertànyer en la meva primera joventut, el que em va obrir les portes a aquest món tant fantàstic i que tant m'ha donat. Si he de ser sincer, la muntanya m'ha arribat a donar més del que esperava i per això n'estic tant agraït. Ha sigut una filosofia de viure, una manera d'entendre la vida i sobretot, un espai de relació amb les persones i m'ha donat, a mans plenes, amistat vertadera. I me'n segueix donant. Qui no entengui la muntanya amb aquest sentit, es perd la part més important d'aquesta vida. Què faríem, ara, si de sobte ens la traguessin de les mans? Aquesta és una pregunta que, darrerament i amb causa justificada, em faig tot sovint. Potser per això la creació d'aquest bloc.
La meva activitat muntanyenca ha estat molt intensa al llarg dels anys i espero que ho segueixi sent en la mesura del possible, és a dir, dins de les possibilitats que el meu estat em permeti.
Montserrat ha estat i segueix estant, un referent en la meva formació com a muntanyenc i com a persona i potser per aquest motiu serà punt de trobada, tot sovint, en aquestes pàgines. Li dec a la muntanya serrada i a allò que representa, això que sóc avui: una persona amb una maduresa i un esperit gairebé formats (perquè mai estarem formats del tot com a presones). Però estem en el camí.
Doncs bé, tots aquells que volgueu seguir aquestes pàgines, sigueu benvinguts i que ens guii aquest esperit muntanyenc i aquests valors forjats per les tempestes i les calmes, pels dies clars i els horitzons amplíssims que han omplert els nostres ulls i els nostres esperits.

Benvinguda

Hola, primer missatge de prova.