Poesia del dilluns

Ha sigut un cap de setmana serè i tranquil. De Montserrat estant, la vista damunt els núvols que cobreixen la plana, era perfecte i clara i abraçava l'horitzó més llunyà. Certament, el Pirineu es mostrava nítid, però despullat de neu. En pocs racons alguna clapa donava el to escaient a l'hivern que no sembla que tinguem. Puigmal,Cadí i, per descomptat el vell Pedraforca es veien mancats del blanc mantell que a hores d'ara els hauria de cobrir. I he pensat que "malaguanyat hivern" tot i que no és el primer amb un gran dèficit de neu, i que els muntanyencs esdevindran pobres d'il·lusions blanques. Qui sap si més endavant es compensarà amb fortes nevades com altres vegades ha passat. Per si de cas aquesta poesia fa nevar, llegim-la amb devoció:

NEVADA

(Fragment)

El cel és gris

com una llosa.

Arreu se posa

la neu. Aixis

que apunta el dia,

els borrallons

dansen, segons

llur fantasia.

Uns de costat

topen i cauen.

Altres s'ajunten

sobre el teulat.

I són els arbres

com uns plomalls

fets de crestalls

de pal·lids marbres.

Guerau de Liost

Poesia del dilluns

Fa una tarda serena i tranquila. Han dit "els homes del temps" que hi ha inversió tèrmica i això vol dir que, als cims de les muntanyes farà més bo que a les valls. I ho han demostrat presentant temperatures i fotografies amb les boires aclofades a les planes. És el temps que toca fer.
Jo em quedo amb la meva tarda serena i tranquila que miro de la finestra estant: Montseny i Sant Llorenç hi són presents i em pregunto si aviat podré fruir dels seus paratges. Mentrestant, em quedo amb la meva tarda.

TARDA

El rosa pal·lid tendre dels cascalls

ha adormissat la tarda sota l'ombra.

Quin lleu alè d'ombrel·les i ventalls

agita el llac mentre que els núvols voguen.

Per un moment la lluita se m'adorm

i estan d'acord els somnis i la vida.

Tinc a les mans la tarda com un pom

de flors arrodonida.

Josep Junyent

Poesia del dilluns

En la darrera revista "Mai Enrera" del Club Excursionista de Gràcia, he publicat, a petició dels editors, un article sobre la poesia de muntanya. Vol ser una petita introducció a allò que podria ser un recull de poemes de muntanya. Hi cito una poesia de Conxita Julià que diu:

Anem amun. On la neu és més blanca;

que més amunt som més a prop de Déu.

Damunt la neu, guixats amb una branca,

farem dos noms; ben junts el teu i el meu;

més al cimal, a la creu que hi reposa,

li pregarem que ens guardi dels perills;

i per ofrena, a falta d'una rosa,

farem dos noms. Els noms dels nostres fills.

Edmund Hillary ha mort

La notícia ha donat la volta al món. Ha mort un mite de l'alpinisme, però sobretot un gran home. La seva carrera alpinística no va ser de les més brillants, cal dir-ho clar, però si que va saber posar-se al seu lloc, és a dir, a costat dels més febles. Els seus amics els sherpes estaran eternament agraïts per la gran obra que ha fet al llarg de molts anys. La creació d'escoles, hospitals, clíniques, camins, aeroports i un llarg etcètera, quedaran per sempre més en un pais pobre on la dictadura d'un rei no ha sabut donar allò que necessitava el poble i en canvi, Hillary si que ho va entendre deseguida i no va dubtar ni un moment i ha estat fins al mateix moment de la seva mort, que s'ha dedicat a fer costat a aquest poble que, en altre temps, li va donar allò millor: l'amistat. Ell els hi ha retornat amb escreix.
Les meves filles, l'any 2000, em van regalar un llibre fantàstic: "Una visión desde la cumbre" una autobiografia d'ell molt ben escrita. Sempre agrairé aquest regal perquè, realment aquesta "visió desde la cumbre" dels anys (i no solament des del cim de l'Everest) dóna a entendre moltes coses més enllà de l'alpinisme. L'humanisme d'aquest personatge ens demostra al llarg de les pàgines d'aquest llibre, com n'és de possible de fer el bé a les persones lluny de protagonismes i vanitats. Tal vegada alguns dels que "manen" n'haurien d'aprendre de tot això.
Diu l'autor en la introducció del llibre: He tenido mucha fortuna, una buena cantidad de éxito y mi parte de desdicha también. Desde que alcancé la cumbre del monte Everest hace más de cuarenta y cinco años, los medios me han catalogado como un héroe, pero yo siempre me he reconocido a mí mismo como una persona de modestas capacidades. Mis logros son el resultado de una buena dosis de imaginación y mucha energía.
Tingui, doncs, des d'aquí el més sincer reconeixement aquest gran home i alpinista.

Poesia del dilluns

Sembla que amb el nou any renéixen les esperances. Les darreres excursions i la companyia dels bons amics fan, sempre, que l'esperança sigui present. Gràcies a tots els bons amics.
Fa uns quants anys, Miquel Martí i Pol deia en un dels seus memorables poemes:

Desembre fred, preserva'ns del neguit

d'incertes i fal·laces primaveres,

guarda'ns de turpituds i d'afalacs

i conserva'ns encesa i vehement

l'aigua de llum al fons de la mirada.

Que així sigui per a molts anys.

Excursió de Nadal

Ha sigut una bonica excursió, a la mida, però sobretot, agraida per molts motius.
Hem sortit, a la comarca del Berguedà, cap a La Pobla de Lillet. La carretera glaçada a aquella hora ens feia pressentir un fred intens, però com que el dia també es presentava radiant, un cop al sol hem fet el camí de pujada cap els Rasos de Tubau. A poc a poc, fent petar la xerrada i aturant-nos, tot sovint, a contemplar el paisatge. Quina bellesa més sublim! A vegades - fins ara - no havíem parat esment a aquests racons perduts d'aquesta comarca. Certament, el delit de petjar cims més alts i més importants, ens feia passar de llarg d'aquests indrets.
Hem assolit el cim del Pedró de Tubau que tot i la seva modesta altura (1.543 m), és un excel·lent mirador d'una part del Pirineu oriental, Pedraforca, Cadí, la Garrotxa i de la Catalunya que hem deixat enrera aquest matí: Montserrat, Montseny, Guilleries...
El dia acompanya i podem fruir, no solament del paisatge sinó també d'una immensa i increible pau: el silenci és absolut. Ens impregnem d'aquesta quietud perquè ens és necessària i perquè sabem del cert que la necessitem a mans plenes per tirar endavant.
Encara, després de la baixada, ens arribem a Sant Jaume de Frontanyà i en visitem l'església romànica. A la fonda ens deixen la clau prèvi vescanvi del carnet d'identitat. No sé per què, el romànic sempre m'ha aportat serenor i avui, després de la caminada del matí, encara més. I és que, de veritat, també s'ha de dir tot, tenir un bon company d'excursió que et guii i t'ensenyi també ajuda molt.
A la tarda havent dinat, encara ens queda temps per enfilar-nos al santuari de Falgars i fer petar la xarrada amb els nous hostatgers que, amablament, ens obren l'església i assabentar-nos de les darreres novetats del santuari. Sembla que s'ho han pres seriosament.
Allí dalt el fred és viu a aquella hora tardana, quan el sol ja s'ha amagat darrera el Pedraforca i només queda en el cel una lleugera lluisor que fa que confonguem tots els colors d'aquest paisatge hivernal.
Desitjo de tot cor poder seguir fent aquestes excursions i agraeixo, també de cor, l'amistat del company que m'hi ha fet anar i m'ho ha ensenyat.