Poesia del dilluns

Sembla que l'anticicló s'imposa damunt nostre, com és normal aquesta època de l'any. Aquesta tardor ha estat i segueix sent eixuta amb desmesura i l'aigua ens falta arreu. Haurem de fer la dansa de la pluja per què ens caigui aquest bé tant preuat?

PIRINENQUES

VI

Tu que vens dels cims amunt,

allà on passen d'un a un

els isards, al fil de l'aire,

tu que udoles i que frises,

d'un verd negre quan t'allises,

quan saltes de porpra i neu:

escuma d'un vi de Déu,

aigua, beneïda sigues.

Josep Lleonart

La poesia dels dilluns

Sembla que vol començar a nevar de veritat. Fred, blancor arreu... aviat tot quedarà cobert pel blanc mantell. Us imagineu un fred matí d'hivern amb el sol lluminós daurant els cims?

I el vent deixava

i el vent deixava dintre la rosella

granets de blat com espurnes de sol

-només per dir com és la boca d'Ella:

com la neu rosa als pics

quan surt el sol.

Joan Salvat Papasseit

"Descobriment" d'un tres mil al Pirineu

En JM Torras, veterà muntanyenc del C. E. de Castellar, m'informa que tot fent els tres mils del Pirineu "ha descobert" un cim de més de tres mil metres entre el Montcalm i la Pica. De fet, es tracta d'una cota que surt a tots els mapes, tan espanyols com francesos, i que mai ha estat considerada com un cim. I sembla que ho és perquè, segons les normes de Buyse (autor de "Los tresmiles del Pirineo") hi ha d'haver un desnivell mínim entre coll i cim de 10 metres per tal de poder considerar pròpiament cim aquella cota o agulla o el que sigui.
Es tracta doncs, del cap de la Coma de Riufred i fa 3041 m i es pot considerar un autèntic tres mil perquè compleix les normes de Buyse. Amb aquest, ja ha acomplert tots els tres mils del Pirineu.
Enhorabona a JM Torras no solament per aquesta aportació, sinó per la seva gosadia i força de voluntat, perquè tot s'ha de dir: en JM té la no gens menyspreable edat de 81 anys. Una forta abraçada, amic i que per molts anys puguis seguir fent muntanya.

Poesia dels dilluns

Sembla que arriba el fred. L'altre dia vaig llegir al diari (cosa estranya) un comentari que deia que els plomalls de les canyes havien crescut abans d'hora i que això volia dir que aquest hivern seria fred i de molta neu. Encara hi ha gent que es fixa en aquestes coses, per sort.

Així és l'hivern

(fragment)

Als arbres no hi queda ja cap fulla;

els grocs i vermells fa temps que han caigut.

Pel camí trepitjo les seves despulles

que el vent, amb prudéncia, encara no s'ha endut.

Fa dos mesos que menjàvem castanyes,

després vingué l'estiuet de Sant Martí.

Van créixer els plomalls a totes les canyes

i tots ho pensàvem: l'hivern ja és aquí.

La terra que estimo m'ho diu cada dia.

La boira s'aclofa prop de l'horitzó.

El sol, empobrit, m'escalfa i espia

i com a penyora, em dóna un petó.

Poesia del dilluns

Un d'aquests dies de festa hem passejat per Montserrat. El vessant nord -Frares, Cadireta... - completament solitari, ens ha ofert una visió espectacular. Les fulles grogues d'alguns faigs donaven al bosc a peu de parets, les clàssiques tonalitats de la tardor. Hem imaginat el Montseny com deu estar avui mateix. Montserrat, però, te un altre encant que no té el Montseny. Montserrat és, sobretot, roca enmig d'aquest mar tardoral d'alzines i faigs.

L'Alzina

Quan el bosc camina

cap a la vellura

en venir l'hivern,

serves, tu, alzina

de la fusta dura

i el fullatge etern.

Tot forcats impliquen

barreges de líquen

i vesc de Nadal.

Cap alè no et torba,

druïdesa orba,

metall vegetal.

L'hivern és vingut

plovisquegen glans

de la fortitud.

Un senglar, perdut

de la nit abans,

golafre hi acut.

Guerau de Liost