dimecres, 18 de juny del 2008
Montserrat, encara
Pels escaladors, hi podrem afegir les nostres experiències i podrem dir-hi la nostra.
Doncs ja ho veieu; les noves tecnologies ens permetran, d'ara endavant, participar virtualment d'aquesta muntanya i obtenir tota mena d'informació geològica, botànica, de fonts, camins, agulles, etc.
Podríem dir que Montserrat es posa al dia i això és bo. Amb tot, espero que aquest nou portal no faci massificar massa la muntanya i si és així, que sapiguem mantenir un bon equilibri natural tot respectant aquest petit tresor que tant estimem.
dilluns, 2 de juny del 2008
Annapurna. La muntanya maleïda?
L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".
Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?
Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.
La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.
L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.
Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.
dijous, 15 de maig del 2008
Pany ens ha deixat
Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.
L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.
Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.
Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.
Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.
Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.
dissabte, 26 d’abril del 2008
"Cels de Zafir"
Si l'altre dia parlava del cinema de muntanya que em retornava a un estat pur de l'alpinisme, avui he de constatar el mateix amb la literatura de muntanya. I és que, l'Eduard Sallent ens ha presentat un nou llibre on aplega les millors aventures himalaienques d'alpinistes catalans. Però no solament això, sinó també les millors experiències humanes d'uns homes i unes dones que són capaços d'afrontar la vida al llindar de la mort. Així de clar.
No puc fer cap ressenya, de moment, del llibre perquè tot just n'he llegit unes quantes pàgines, però ja en veig l'entrellat i, realment, fa molt bona pinta. Només diré que, allò que deia fa uns dies, sobre la puresa de l'alpinisme queda perfectament reflectit al llarg d'aquestes pàgines que he llegit: l'homa davant la muntanya, tal com deia en Pierre Mazeaud en el seu llibre "Muntanya per a un home nu". O també, com diu l'Ester Sabadell en el primer relat en la seva lluita que no decau mentre es recupera a l'hospital: És cert que en els moments difícils el coratge, la força i la valentia surten a la llum d'una forma més visible, però tan sols és això, quan de sobte es nota la teva lluita interna cap a la vida. Però segueixes essent el mateix de sempre, és qüestió d'intensitat.
Prenem-ne nota.
dimecres, 9 d’abril del 2008
Alpinisme en estat pur
El fet, però d'haver-les vist, m'ha fet reflexionar sobretot entorn d'un alpinisme que ja s'ha perdut o que gairebé s'ha perdut del tot. I dic gairebé, perquè encara resten alguns clars exponents d'aquest tipus d'alpinisme. Està clar que, a casa nostra i sortosament, la pel·lícula d'Oscar Cadiach juntament amb els seus companys sobre el K2, ens mostra, una vegada més, aquest tipus d'alpinisme. Però és en les cintes rodades els anys vint i trenta del segle XX, on he trobat reflectit l'esperit veritable de l'alpinisme "en estat pur". Homes i dones entregats a la muntanya, que l'estimen i la veneren, que la respecten i la treballen i, per descomptat, que l'escalen solament amb allò que tenen: les cames i les mans i com a complement, una corda de cànem i un piolet. I res més.
Grimpades i desgrimpades, ràpels acrobàtics, salvaments increibles a les geleres i a les parets, i sempre, per damunt de tot, aquell esperit i aquell amor i aquell respecte que van caracteritzar unes generacions passades que, de ben segur, no es repetiran. Però, no, com he dit abans, encara n'hi han que segueixen, malgrat tot, aquest esperit.
L'Home i la Muntanya, ambdós en majúscules. La superació del repte, de la dificultat i el perill solament amb les poques armes de que disposa l'home, i per damunt de tot, l'amor i la voluntat, la humiltat i la força física d'uns personatges com Dimai i Trenker, Whymper i Carrel, Bonatti i Mesner i molts altres que ens van donar una gran lliçó.
Avui - com deia un malaguanyat escalador català - és l'edat del ferro i només pensem en les escalades que estan "molt ben assegurades"; ja no preguntem si aquesta o aquella via és bonica o és difícil o fàcil. El primer que diem és: "està ben assegurada"?
He pogut llegir últimament en algun foro d'escalades relats de gent incapaços de baixar d'una via d'escola i que han hagut de cridar els bombers per poder-ne sortir sense estar ferits. És que ja no creiem en nosaltres mateixos i en la nostra força per a poder fer front a la muntanya? Tant dependents ens hem fet de tot allò que ens envolta?
L'Home i la Muntanya!! Potser caldria fer una mirada enrera i prendre bona nota d'allò que havíem sigut en altre temps i que ara, amb uns mitjans molt sofisticats i molt més segurs, som incapaços de tornar a ser.
dimarts, 25 de març del 2008
Neu al Berguedà
Efectivament: El Roc Gran de Ferrús poc abans de posar-se a nevar copiosament.
Hem fet unha bonica excursió des del poblet abandonat de Peguera i hem pogut fruir d'una pau immensa i un paisatge magnífic. El Bergadà té recons increiblement bonics i aquest, al vessant nord dels Rasos, n'és un de molts.
Quan hem arribat al mas enrunat de Ferrús, la boira ha tapat la magnífica paret de La Gallina Pelada i la neu ha fet acte de presència. Ens hem imaginat penjats a la grandiosa muralla, preparant un bivac d'urgència i hem constatat, una vegada més, que per escalar-la s'ha d'estar predisposat tècnica i moralment ja que l'allunyament, la dificultat i la poca solidesa de la roca fan d'aquesta paret un terreny de veritable aventura, res a veure amb qualsevol regió escola. Aquí és on, realment, l'home i la natura s'enfronten cara a cara i la "lluita" resulta més humana i natural que mai. Tal com ha de ser.
Ens ha sorprès la nevada i hem tornat sota grossos borrallons de neu que començaven a cobrir el camí enmig d'un silenci extraordinari, aquell silenci que acompanya les grans nevades i que enforteix el cor juntament amb la presència del company.
Quanta raó tenia en Villalba Ezcay quan deia en el seu "Prec Muntanyenc":
Res és l'home davant la muntanya,
mes si terra a la fi m'he de tornar,
Senyor, vull ésser catalana
d'un indret qualsevol del Bergadà.
diumenge, 9 de març del 2008
Poesia del dilluns
Aniversari
Van ser més de quinze dies d'autèntica aventura que, ni de bon tros, ens podíem imaginar. Tal vegada ha sigut la sortida amb més emocions i amb més risc que he fet mai. I avui, potser amb una mica de nostàlgia, però no gaire, ho hem recordat satisfets i si les condicions del país fossin les d'abans, ho tornaríem a repetir, de ben segur. Perquè avui, en general, s'ha perdut aquest esperit d'aventura i la gent busca les coses més fàcils i procura assegurar la jugada i després diuen que "fan esports d'aventura" o que van " a l'aventura" quan ho tenen tot programat i el risc és zero.
El dia que ens vam perdre i un cop perduts vam tenir una punxada a la roda i mentre la canviàvem el gat es va plegar i el cotxe ens va caure a terra, aquell dia al bell mig del desert, el món ens va caure a sobre. Però ens en vam saber sortir...
I només teníem vint-i-tres anys i moltes ganes de veure món.
dilluns, 25 de febrer del 2008
Poesia del dilluns
Descans i muntanya (III)
Amb una hora i mitja vam ser al tant desitjat prat cobert de neu. La boira cobria parcialment les parets de la Roca de l'Ordiguer i la Roca Verda i la canal del Cristall era ben blanca. L'espectacle era sublim i vam estar-nos una bona estona contemplant el paisatge, tirant alguna fotografia i meditant sobre allò que sempre meditem.
No em vaig poder estar de recitar de memòria uns versos que vaig escriure fa alguns anys tot contemplant, també, aquestes meravelloses parets:
divendres, 22 de febrer del 2008
Descans i muntanya (II)
La visió del Puigmal pel vessant francès em va omplir de records i d'esperança. De fet, és una magnífica vessant per baixar-la esquiant, diria que millor que la de Núria, més dreta i obligada.
Va ser un dia d'impàs, de passejada suau sense desnivell. Per estirar les cames i admirar aquesta magnífica muntanya.
Demà més!
dijous, 21 de febrer del 2008
Descans i muntanya (I)
Diumenge vam pujar al llac de Lanós al peu del Carlit per la seva vessant occidental. La vall, llarga i soleia, l'hem remuntat des d'un revol de la carretera que puja a Puimorens. Tot pujant hem tingut l'ocasió de veure diversos remats de cabirols que, el bon temps i la manca de neu, fan que baixin força avall.
No hem passat del llac de Lanós i prop d'allí hem dinat mentre contemplàvem el paisatge. Cap a mitja tarda, la lluna ha sortit pel darrere del Carlit, gairebé rodona i esclarissada donada l'hora.
La baixada s'ha fet llarga, però portàvem dins nostre la solitud i el vent dels grans espais.
dilluns, 11 de febrer del 2008
Poesia del dilluns
diumenge, 3 de febrer del 2008
Poesia del dilluns
Doncs em deia que avui, allí a la Sierra no es podia veure ni "Els Siete Picos" perquè la boira ho cobria tot i el dia era lleig i no valia la pena ni sortir a passejar i que les meves fotos (d'una Catalunya rabiosament bonica) li han alegrat el dia. I és que ell també és d'aquí i en la seva època havia fet nombroses escalades i ascensions a Montserrat i Pirineu.
I ja li he dit: que per molts anys ho puguis veure i trepitjar.
I com que hem parlat de la boira a la muntanya i d'aquest dia tan rúfol que també fa avui aquí, he pensat que seria bo trobar per avui i demà i per tota la setmana una poesia sobre la boira. A veure què us sembla. Per a tu amic de Madrid i per a tots els que ho llegiu.
dilluns, 28 de gener del 2008
Poesia del dilluns
dilluns, 21 de gener del 2008
Poesia del dilluns
Jo em quedo amb la meva tarda serena i tranquila que miro de la finestra estant: Montseny i Sant Llorenç hi són presents i em pregunto si aviat podré fruir dels seus paratges. Mentrestant, em quedo amb la meva tarda.
dimarts, 15 de gener del 2008
Poesia del dilluns
divendres, 11 de gener del 2008
Edmund Hillary ha mort
Les meves filles, l'any 2000, em van regalar un llibre fantàstic: "Una visión desde la cumbre" una autobiografia d'ell molt ben escrita. Sempre agrairé aquest regal perquè, realment aquesta "visió desde la cumbre" dels anys (i no solament des del cim de l'Everest) dóna a entendre moltes coses més enllà de l'alpinisme. L'humanisme d'aquest personatge ens demostra al llarg de les pàgines d'aquest llibre, com n'és de possible de fer el bé a les persones lluny de protagonismes i vanitats. Tal vegada alguns dels que "manen" n'haurien d'aprendre de tot això.
Diu l'autor en la introducció del llibre: He tenido mucha fortuna, una buena cantidad de éxito y mi parte de desdicha también. Desde que alcancé la cumbre del monte Everest hace más de cuarenta y cinco años, los medios me han catalogado como un héroe, pero yo siempre me he reconocido a mí mismo como una persona de modestas capacidades. Mis logros son el resultado de una buena dosis de imaginación y mucha energía.
Tingui, doncs, des d'aquí el més sincer reconeixement aquest gran home i alpinista.
dilluns, 7 de gener del 2008
Poesia del dilluns
Fa uns quants anys, Miquel Martí i Pol deia en un dels seus memorables poemes:
dijous, 3 de gener del 2008
Excursió de Nadal
Hem sortit, a la comarca del Berguedà, cap a La Pobla de Lillet. La carretera glaçada a aquella hora ens feia pressentir un fred intens, però com que el dia també es presentava radiant, un cop al sol hem fet el camí de pujada cap els Rasos de Tubau. A poc a poc, fent petar la xerrada i aturant-nos, tot sovint, a contemplar el paisatge. Quina bellesa més sublim! A vegades - fins ara - no havíem parat esment a aquests racons perduts d'aquesta comarca. Certament, el delit de petjar cims més alts i més importants, ens feia passar de llarg d'aquests indrets.
Hem assolit el cim del Pedró de Tubau que tot i la seva modesta altura (1.543 m), és un excel·lent mirador d'una part del Pirineu oriental, Pedraforca, Cadí, la Garrotxa i de la Catalunya que hem deixat enrera aquest matí: Montserrat, Montseny, Guilleries...
El dia acompanya i podem fruir, no solament del paisatge sinó també d'una immensa i increible pau: el silenci és absolut. Ens impregnem d'aquesta quietud perquè ens és necessària i perquè sabem del cert que la necessitem a mans plenes per tirar endavant.
Encara, després de la baixada, ens arribem a Sant Jaume de Frontanyà i en visitem l'església romànica. A la fonda ens deixen la clau prèvi vescanvi del carnet d'identitat. No sé per què, el romànic sempre m'ha aportat serenor i avui, després de la caminada del matí, encara més. I és que, de veritat, també s'ha de dir tot, tenir un bon company d'excursió que et guii i t'ensenyi també ajuda molt.
A la tarda havent dinat, encara ens queda temps per enfilar-nos al santuari de Falgars i fer petar la xarrada amb els nous hostatgers que, amablament, ens obren l'església i assabentar-nos de les darreres novetats del santuari. Sembla que s'ho han pres seriosament.
Allí dalt el fred és viu a aquella hora tardana, quan el sol ja s'ha amagat darrera el Pedraforca i només queda en el cel una lleugera lluisor que fa que confonguem tots els colors d'aquest paisatge hivernal.
Desitjo de tot cor poder seguir fent aquestes excursions i agraeixo, també de cor, l'amistat del company que m'hi ha fet anar i m'ho ha ensenyat.