Si, ja ho sé. A casa nostra també tenim la Maladeta o als Alps el Mont Maudit i un llarg etcètera. I totes tenen els seus motius per a ser batejades amb aquest qualificatiu.
L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".
Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?
Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.
La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.
L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.
Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Estic d’acord en tot però voldria fer una puntualització.
Es cert que alguns Himalaistes, principalment a l’Everest, han passat i probablement passaran al costat de un moribund han provat, o no, de ajudar lo i han continuat el seu descens deixant lo.
Es mol du per el que es queda, però també, per el que continua. Molts no han calculat les seves forces adequadament, altres els costa acceptar un retrocés, altres per imponderables de el lloc al que han anat, han arribat mes enllà de el seu límit. Això per els que es troben a punt de morir, però també es vàlid per els que passen per el seu costat, la majoria de vegades van al límit, amb series limitacions de les possibilitats de la seva supervivència, mols de aquets darrers portaran el record de aquet moment per tota la seva vida, i no els serà agradable.
Guillem
Maleïm: muntanyes (que no escalem , o bé que s'emporten la vida dels que l'escalen) ,vies (on es produeixen desgraciats accidents), escaladors (que tenen la desgràcia de veure com alguns dels seus companys ja no tornaran a compartir corda)...
En comptes d'això hauriem de fer-nos responsables de les nostres limitacions i mirar de no projectar les nostres ambicions personals en projectes que estan per damunt de les nostres possibilitats?...
Hi va haver una època a la meva vida en que probablement no vaig encaixar gaire bé un èxit. Temps després amics com tu em van fer pensar que el més assenyat era seguir les teves passes i no les del Reinhold Messner de torn.
Per cada cent homes que superen un fracàs només n'hi ha un que superi un èxitAra faig el que m'agrada , i sobretot , he aprés més dels meus fracassos que no dels meus encerts.
Gràcies per la part que et toca.
Publica un comentari a l'entrada