Poesia del dilluns

COMIAT

El mot

més breu

serà

sanglot

d'adéu.

No hi ha

delit

enllà

del pit:

el teu

i el meu.

L'anhel

fervent

encés

cremor.

Presó

vivent!

Josep Palau i Fabre

Descans i muntanya (III)

A la tercera va la vençuda. Aquesta vegada vam decidir anar al Cadí. Feia molts anys que no m'hi apropava i el sol fet de pujar a Estana, em va produir una gran alegria. Vam empareular el dinar amb l'alcalde - amo de la fonda - i vam partir cap a Prat de Cadí. El camí una mica malmenat i bastant ple de neu, el vam seguir amb calma, com si anéssim de passeig. En realitat era una passejada sota un cel gris plom.
Amb una hora i mitja vam ser al tant desitjat prat cobert de neu. La boira cobria parcialment les parets de la Roca de l'Ordiguer i la Roca Verda i la canal del Cristall era ben blanca. L'espectacle era sublim i vam estar-nos una bona estona contemplant el paisatge, tirant alguna fotografia i meditant sobre allò que sempre meditem.
No em vaig poder estar de recitar de memòria uns versos que vaig escriure fa alguns anys tot contemplant, també, aquestes meravelloses parets:

Oh delit d'aquesta vida

tramuntar aquest serrat

i fer els cims que són la crida

que el meu cor sempre ha escoltat.

I haver la neu tan pura

i albirar el blau del cel

tot grimpant per la fissura

i dormir sota els estels.

I abans de la nit calma

tornar a fer el llarg camí

per reveure aquest reialme

de la serra del Cadí.

Descans i muntanya (II)

A l'endemà, vam anar a l'estació d'esquí de Puigmal. Els que podien esquiar ho van fer amb poca neu, però en bones condicions. Jo em vaig dedicar a caminar fins al peu del Puigmal, és a dir, fins el fons de la vall, anar i tornar. El dia es va anar posant lleig i al final queien algunes petites volves de neu, res de l'altre món.
La visió del Puigmal pel vessant francès em va omplir de records i d'esperança. De fet, és una magnífica vessant per baixar-la esquiant, diria que millor que la de Núria, més dreta i obligada.
Va ser un dia d'impàs, de passejada suau sense desnivell. Per estirar les cames i admirar aquesta magnífica muntanya.
Demà més!

Descans i muntanya (I)

Uns pocs dies a la Cerdanya m'han permès fer un petit parèntesi i fruir, al mateix temps, de boniques passejades pels entorns.
Diumenge vam pujar al llac de Lanós al peu del Carlit per la seva vessant occidental. La vall, llarga i soleia, l'hem remuntat des d'un revol de la carretera que puja a Puimorens. Tot pujant hem tingut l'ocasió de veure diversos remats de cabirols que, el bon temps i la manca de neu, fan que baixin força avall.
No hem passat del llac de Lanós i prop d'allí hem dinat mentre contemplàvem el paisatge. Cap a mitja tarda, la lluna ha sortit pel darrere del Carlit, gairebé rodona i esclarissada donada l'hora.
La baixada s'ha fet llarga, però portàvem dins nostre la solitud i el vent dels grans espais.

Poesia del dilluns

Enyoro les muntanyes de tant temps que fa que no petjo els seus camins. Potser algun dia hi tornarem. Cal mantenir l'esperança.

RETORN

(Fragment)

Pujava per tes costes gegantines

on blanquegen les cascades

i negregen els avets;

on la flor de la muntanya

perfumava el meu gran enyorament...

La llibertat dels cims no l'assolia:

restava a vora d'ells.

Joan Maragall

Poesia del dilluns

Acabo de rebre notícies d'un amic que, de fa molts anys, viu a prop de Madrid, sota la Sierra. I he rebut notícies seves a rel d'unes fotografies que li vaig enviar. Casualment (jo no ho sabia) les ha rebut el dia del seu aniversari - n'ha fet solament 82 - si, si, com ho veieu i us faig saber que aquest estiu passat va fer gairebé sencera la travessia dels Carros de Foc. Aneu-li al darrera!
Doncs em deia que avui, allí a la Sierra no es podia veure ni "Els Siete Picos" perquè la boira ho cobria tot i el dia era lleig i no valia la pena ni sortir a passejar i que les meves fotos (d'una Catalunya rabiosament bonica) li han alegrat el dia. I és que ell també és d'aquí i en la seva època havia fet nombroses escalades i ascensions a Montserrat i Pirineu.
I ja li he dit: que per molts anys ho puguis veure i trepitjar.
I com que hem parlat de la boira a la muntanya i d'aquest dia tan rúfol que també fa avui aquí, he pensat que seria bo trobar per avui i demà i per tota la setmana una poesia sobre la boira. A veure què us sembla. Per a tu amic de Madrid i per a tots els que ho llegiu.

LA BOIRA

(Fragment)

Els faigs la reben fortament calmosos,

i la boira els festeja enamorada

i amb deixos silenciosos

s'hi rebat i els abraça enjogassada.

I a flor d'escorça els besa emperesida

i... bufa el vent, i adéu ! s'estiraganya,

es revolca pels prats i, estabornida,

s'enfila cap el cim de la muntanya.

I esblaima el blau del cel, i allà es destria

amb un caient d'eterna gelosia...

Joan M. Guasch