Descans i muntanya (III)

A la tercera va la vençuda. Aquesta vegada vam decidir anar al Cadí. Feia molts anys que no m'hi apropava i el sol fet de pujar a Estana, em va produir una gran alegria. Vam empareular el dinar amb l'alcalde - amo de la fonda - i vam partir cap a Prat de Cadí. El camí una mica malmenat i bastant ple de neu, el vam seguir amb calma, com si anéssim de passeig. En realitat era una passejada sota un cel gris plom.
Amb una hora i mitja vam ser al tant desitjat prat cobert de neu. La boira cobria parcialment les parets de la Roca de l'Ordiguer i la Roca Verda i la canal del Cristall era ben blanca. L'espectacle era sublim i vam estar-nos una bona estona contemplant el paisatge, tirant alguna fotografia i meditant sobre allò que sempre meditem.
No em vaig poder estar de recitar de memòria uns versos que vaig escriure fa alguns anys tot contemplant, també, aquestes meravelloses parets:

Oh delit d'aquesta vida

tramuntar aquest serrat

i fer els cims que són la crida

que el meu cor sempre ha escoltat.

I haver la neu tan pura

i albirar el blau del cel

tot grimpant per la fissura

i dormir sota els estels.

I abans de la nit calma

tornar a fer el llarg camí

per reveure aquest reialme

de la serra del Cadí.