Un d'aquests dies de festa hem passejat per Montserrat. El vessant nord -Frares, Cadireta... - completament solitari, ens ha ofert una visió espectacular. Les fulles grogues d'alguns faigs donaven al bosc a peu de parets, les clàssiques tonalitats de la tardor. Hem imaginat el Montseny com deu estar avui mateix. Montserrat, però, te un altre encant que no té el Montseny. Montserrat és, sobretot, roca enmig d'aquest mar tardoral d'alzines i faigs.
L'Alzina
Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l'hivern,
serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.
L'hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost
2 comentaris:
Quan he llegit el poema de l'Alzina m'ha vingut al cap el record d'aquella tardor que vam passar a les cel.les, Montserrat tot buit, i nosaltres dins les cel.les mirant com els arbres es tornaven grocs.... te'n recordes de la fotografia que vam fer a "l'arbre groc" pujant per les escales??? Tanco els ulls i em venen olors i imatges tan i tan familiars i tan i tan bones...!!!!
Ara me'n adono que quan mes lluny tinc les coses més les trobo a faltar. Em passa el mateix amb les persones.
Fins aviat,
NURIA
Certament. Recordo l'arbre groc i aquells dies tardorals. Eren temps de recolliment i de repòs perquè la meva salut no era massa bona. Em va ajudar estar allí aquells dies, però sobretot, la vostra companyia. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada