Aprofitant un d'aquests dies de festa, hem fet una petita matinal a la Serra de l'Obac. Hem sortit de la casa de l'Obac per un camí planer que, en altra temps, era un camí de terra. Sembla que la ditxosa preservació del parc ha fet que encimentessin aquest bell camí rodejat d'alzines i boixos.Ens hem preguntat fins a quin punt era tan necessaria aquesta acció que ens fa pensar que estem passejant pel centre d'una ciutat i no per la muntanya.
Hem arribat al Pou de Glaç, molt ben conservat i que val la pena visitar. Segurament serà dels pocs pous de glaç que resten a la serra i la seva construcció és força particular sobretot per les seves dimensions. Seguim el camí - sempre planer - fins l'agulla anomenada Turó Roig de Vacarisses, una agulla de conglomerat típic de Sant Llorenç que dóna l'impressió que s'ha de desfer d'una bufada. Ens la mirem detingudament per descobrir una via de pujada i és que no podem estar-nos de resseguir parets i cingleres. És el costum.
Molt a prop d'allí, ens espera un dels racons més bonics de la contrada: la font de la Portella. Un lloc solitari i frondós franquejat per tres grossos plataners i una bassa d'aigua amb peixos. Hi restem una bona estona assaborint la pau de l'indret.
De retorn, passem per la casa vella de l'Obac molt a prop del pou de glaç i que han restaurat en part. El dia rúfol no ens ha donat per fer més camí, però, de fet, ja n'hem tingut prou per escampar la boira i oxigenar-nos una mica. És un racó altament recomanable, sobretot si es segueix el camí cap a Castell Sapera i el Paller de tot l'any, però llavors l'excursió es pot allargar un parell d'hores més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
La serra de l'Obac és una gran desconeguda, suposo que pel fet d'estar entre Sant Llorenç i Montserrat, els dos massissos que s'enduen les glories. Els llocs que esmentes valen la pena, però n'hi ha d'altres. I si, hi ha un altra pou de glaç, a tocar de la Torrota.
Et proposo, amic Enric, d'anar-hi un dia perquè, efectivament, l'Obac és la gran desconeguda, almenys per a mi. Quan vaig anar-hi la primera vegada fa alguns anys,vam arribar al Paller de tot l'any i la roca Salvatge pel coll Estret. És realment fantàstic.
M'afegeixo, i tant! a l'admiració per l'Obac.
Això d'encimentar camins a alguns parcs (no sempre parcs naturals), costa d'entendre. Al Garraf, per exemple, també ha passat.
Publica un comentari a l'entrada