Alpinisme en estat pur

Al llarg d'uns quants dies i a poc a poc per a digerir-ho, he pogut veure algunes pel·líqules antigues de muntanya, gràcies a un conegut que s'ha dedicat a recuperar-les i subtitular-les en català. És d'grair la feina feta i cal que es reconegui.
El fet, però d'haver-les vist, m'ha fet reflexionar sobretot entorn d'un alpinisme que ja s'ha perdut o que gairebé s'ha perdut del tot. I dic gairebé, perquè encara resten alguns clars exponents d'aquest tipus d'alpinisme. Està clar que, a casa nostra i sortosament, la pel·lícula d'Oscar Cadiach juntament amb els seus companys sobre el K2, ens mostra, una vegada més, aquest tipus d'alpinisme. Però és en les cintes rodades els anys vint i trenta del segle XX, on he trobat reflectit l'esperit veritable de l'alpinisme "en estat pur". Homes i dones entregats a la muntanya, que l'estimen i la veneren, que la respecten i la treballen i, per descomptat, que l'escalen solament amb allò que tenen: les cames i les mans i com a complement, una corda de cànem i un piolet. I res més.
Grimpades i desgrimpades, ràpels acrobàtics, salvaments increibles a les geleres i a les parets, i sempre, per damunt de tot, aquell esperit i aquell amor i aquell respecte que van caracteritzar unes generacions passades que, de ben segur, no es repetiran. Però, no, com he dit abans, encara n'hi han que segueixen, malgrat tot, aquest esperit.
L'Home i la Muntanya, ambdós en majúscules. La superació del repte, de la dificultat i el perill solament amb les poques armes de que disposa l'home, i per damunt de tot, l'amor i la voluntat, la humiltat i la força física d'uns personatges com Dimai i Trenker, Whymper i Carrel, Bonatti i Mesner i molts altres que ens van donar una gran lliçó.
Avui - com deia un malaguanyat escalador català - és l'edat del ferro i només pensem en les escalades que estan "molt ben assegurades"; ja no preguntem si aquesta o aquella via és bonica o és difícil o fàcil. El primer que diem és: "està ben assegurada"?
He pogut llegir últimament en algun foro d'escalades relats de gent incapaços de baixar d'una via d'escola i que han hagut de cridar els bombers per poder-ne sortir sense estar ferits. És que ja no creiem en nosaltres mateixos i en la nostra força per a poder fer front a la muntanya? Tant dependents ens hem fet de tot allò que ens envolta?
L'Home i la Muntanya!! Potser caldria fer una mirada enrera i prendre bona nota d'allò que havíem sigut en altre temps i que ara, amb uns mitjans molt sofisticats i molt més segurs, som incapaços de tornar a ser.